Shakespeare

 Quina preciositat, Hamnet, la pel.lícula de Chloé Zhao. Plena d’emoció, de delicadesa, de gran sensibilitat. I sí, ho diré, el llibre de Maggie O’Farrell, és encara millor, però Zhao ens fa fer un viatge íntim al nostre dolor, a les nostres emocions, a la nostra espiritualitat. Recrea l’època amb una gran bellesa, potser massa? Quin Shakespeare tan guapo i sexy és Paul Mescal! Que allunyat del Retrat Chandos!

Meravellosa la Jessie Buckley interpretant Agnès, aquesta dona avançada, mig bruixa, connectada a fons amb la Natura. Em deixa acompanyar-la en el seu dolor, un dolor que flota en tot moment, però que ens portarà a l’Art com a cura, com a esperança en un futur. 

I vaig pensar molt en la pel.lícula del Kenneth Branagh, All is true (que aquí es va dir L’últim acte), on ell feia de Shakespeare, molt semblant al del retrat, i on també s’explicava, de manera molt més real, les relacions amb la seva família, les seves filles, les conseqüències de la mort de Hamnet, la seva dona, interpretada per una gran Judi Dench, que era vuit anys més gran que ell. Vaig tornar a mirar- la, en aquests dies tan shakespearians. 

Una batalla tras otra de Paul Thomas Anderson, ha sigut la gran pel.lícula de 2025, i per molts crítics, la millor. Finalment la vem veure al cine. Em va semblar molt brillant, i es mereix tots els premis, perquè malgrat la seva violència revolucionària, és un cant als moviments radicals nord-americans dels anys 60, traspassats a l’actualitat. És provocadora, ràpida, furiosa. I sobretot, és un atac a la realitat actual, fastigosa i depriment. I el Di Caprio em va agradar molt, tan vulnerable i divertit, tan Lebowski! I Sean Penn, i Benicio del Toro i Viva la revolución!

He anat veient coses, però que m’hagi agradat molt, Com vaig aprendre a conduir de Paula Vogel a la Sala Beckett, dirigida per Marilia Samper. Una obra que va guanyar el Pulitzer i que m’ha colpit molt. El drama dels abusos, l’abús disfressat d’afecte, un text dur, però alhora ple de lleugeresa i humor. La Mireia Aixalà, esplèndida, com Ivan Benet i tota la resta, brillants, cantant, tocant, emocionant. També és un viatge emocional, compromès i intel.ligent.

La foto és el Retrat Chandos, suposat retrat de William Shakespeare, atribuït a John Taylor, 1600-1610.

Diari madrileny

No ens va ploure i vem poder passejar.

Divendres: per culpa dels retards per la lentitud en què circulava l’AVE, no vaig arribar al teatre. Únic moment de pluja, aiguaneu i molt fred.

Dissabte: caminant, vem anar fins al Museo del Prado per veure l’exposició de Juan Muñoz. Sí, el marit de Cristina Iglesias, de qui, fa pocs mesos, vaig veure la magnífica retrospectiva a La Pedrera. Esplèndid recorregut per l’obra de qui va ser un gran escultor. Les seves figures enigmàtiques, els seus referents, els seus diàlegs amb Velázquez, molt emocionant la seva obra davant Las Meninas. 

Warhol, Pollock y otros espacios americanos al Thyssen. Com una continuació de l’exposició de la Miró. Hi vaig veure el millor Warhol, per a mi, quan fascinat per Pollock, dubtava entre l’estil expressionista i el pop. Pollocks intensos, vaig retrobar obra de la Lee Krasner i la Helen Frankenthaler. I les precioses fotografies de Sol LeWitt i un Rothko meravellós. Ens vem passar molta estona mirant les pel.lícules de 16 mm, en blanc i negre i sense so, que Warhol va fer entre el 1964 i el 1966 a Bob Dylan, Lou Reed, Susan Sontag, Nico, Dalí, Duchamp, Edie Sedgwick entre d’altres.

Al vespre vaig anar al preciós Teatro Español de la Plaza Santa Ana a veure Luces de Bohemia de Valle-Inclán, dirigida per Eduardo Vasco. La temporada passada va esgotar totes les entrades, i vaig aprofitar la reposició. Em va encantar, fins ara la millor versió que he vist de l’obra. A més, poder veure-la a Madrid, a dues passes del callejón del Gato, on a inicis del segle XX, un comerciant havia col.locat uns miralls deformants, i on passen els protagonistes de Luces de Bohemia i expliquen les bases del esperpento. 

Diumenge: Maruja Mallo, máscara y compás al Reina Sofía. Meravellosa retrospectiva, motiu del viatge. Em va fascinar. Mallo, la gran artista de la generació del 27, de la tradició i l’avantguarda. La festa de les seves Verbenas, plenes de la vitalitat i la creativitat del poble, les seves Estampas, els seus viatges a París on contacta amb els surrealistes, el seu compromís amb la República, l’exili, les seves investigacions, les Natures vives, les Cabezas on barreja les races, els gèneres, els regnes. I la seva absoluta modernitat. Mallo va ser una de les Sinsombrero. Ella i Margarita Manso, acompanyades de Dalí i Lorca, es van treure el barret, una tarda dels anys 20, a la Puerta del Sol de Madrid. Una actitud transgressora, per alliberar les idees. Les van apedregar i insultar. 

Robert Capa. Icons. Vem enganxar l’últim dia de l’exposició al Círculo de Bellas Artes. Una gran retrospectiva dedicada al fotògraf. Moltes fotografies, objectes personals, publicacions originals. Molt interessant i colpidora. La part de la Guerra Civil, a tope de gent, amb la polèmica Mort del milicià, i la revista Life al costat, amb el reportatge. Les poques fotografies, impactants, que es van salvar del Desembarcament de Normandia, l’emoció del seu últim reportatge, i potser, la última fotografia a la guerra d’Indoxina.

I tornar a casa. I vaig anar a veure, al Liceu, Balkan Erotic Epic de la Marina Abramović. Un cant d’amor als Balcans, als seus rituals espirituals, a l’erotisme. Dansa, música, mòbils segrestats, em sembla bé, també ho va fer Bob Dylan, però una durada excessiva. Si enlloc de tres hores, sense parar, hagués fet el mateix amb una hora i mitja, m’hagués agradat més. I a mi, les durades llargues no m’espanten gens, però aquí eren repeticions excessives, que acabaven sent monòtones. Això sí, veure-la al final, ballar un moment, en un hivern blanc, amb els cants de la seva infància, va ser molt bonic. I agraïment a una altra transgressora. 

La fotografia de la gran Maruja Mallo, intervinguda per ella, vestida d’algues a la platja de El Tabo, a Xile, el 1945.