Films

 

És la Nit de Nadal. Soc a casa, tranquil.la, escoltant el Cant de la Sibil.la. Penso que m’agrada molt el cinema. Darrerament m’he fet el propòsit de posar-me al dia, anant-hi més sovint. M’he perdut algunes pel.lícules que hauré de veure a casa, a Filmín o altres, perquè aquesta tardor m’he tancat molt en mi mateixa, m’ha costat sortir. Però no és el mateix, al cine em concentro més, entro més en l’obra, malgrat que sovint em trobo gent maleducada fent soroll, parlant, menjant…però tot i així, la màgia de la sala fosca i el projector m’atrapen.

He vist tres pel.lícules dirigides per tres dones ( el món, finalment!, va canviant).  Dye my love de Lynne Ramsay amb una hipnòtica i provocadora Jennifer Lawrence. La caiguda als inferns d’una depressió postpart. Alguns moments visuals estètics i bonics. Certa inspiració en A Woman Under The Influence de Cassavetes. Vaig pensar en el conte el Paper de paret groc de Charlotte Perkins Gilman que vaig rellegir al tornar a casa, perquè recordava la desfeta mental d’una dona obsessionada en el paper de paret de l’habitació.

The mastermind de Kelly Reichardt amb un gran, com sempre, Josh O’Connor, de qui soc fan absoluta. Una bonica pel.lícula, minimalista i sutil, de perdedors, de quadres d’Arthur Dove, de música de jazz, d’anys 70. Una història senzilla però molt profunda.

Los domingos d’Alauda Ruiz de Azúa, guanyadora de la Concha de Oro, m’ha decebut una mica. Entenc la seva posició equidistant, al presentar el dilema entre la noia que vol ser monja de clausura i la seva família. Hagués volgut saber millor, com arriba a aquesta decisió. Grans interpretacions, això sí.

Però la millor pel.lícula que he vist en aquest meu retorn cinèfil, ha sigut Sentimental value de Joachim Trier. M’ha agradat MOLT. M’ha emocionat la vida d’una casa familiar, l’esplèndida Renate Reinsve interpretant una actriu de teatre amb atacs de pànic escènics. El seu pare, Stellan Skarsgård, magnífic, fent de director de cinema. La distància abismal entre pare i filla.L’ Elle Fanning com a famosa actriu americana. I Oslo, i la bellesa, i l’amor, i la vida.

Seguiré. Bon Nadal.

La fotografia és de Josh O’Connor retratat per Mert Alas i Marcus Piggott.

Clavé

 

Amb motiu del vintè aniversari de la seva mort, el Palau Martorell va dedicar una gran retrospectiva a Antoni Clavé, gran figura de l’art del segle XX. 

Em va agradar molt poder veure peces procedents de col.leccions privades, els seus inicis barcelonins amb els cartells que pintava pels cinemes, el seu exili i triomf a París on es va consagrar com un artista de projecció internacional. La seva estada a la Nova York dels anys 70. Pintura, gravat, el seu papier froissé, molta força i potència.

A més, vem poder anar al Palau de la Generalitat, on amb prèvia inscripció, s’obrien amb motiu de la retrospectiva, les sales Clavé, que es troben just a sota el Pati dels Tarongers. Una experiència divertida, per a nosaltres, sortir per la porta gran de la Plaça Sant Jaume.

I vaig veure, fa unes setmanes, La corona d’espines de Josep Maria de Sagarra al TNC dirigida per Xavier Albertí. Amb una Àngels Gonyalons pletòrica i una resta d’actors i actrius també brillants. Que bonic em va semblar el català en vers, tan ric i suggestiu. Ja sé que cada generació troba que la llengua es va empobrint, i passa amb totes les llengües que tinc al voltant, castellà, italià, francès…però sap greu. L’argument no deixa de ser un fulletó, però amb molt sentit en el seu moment històric, i el muntatge esplèndid.

Estrany riu és l’opera prima d’un jove cineasta, Jaume Claret Muxart. El riu és el Danubi, i em va fer pensar en aquest últim estiu, que vem viatjar a Àustria i vaig veure el riu a Viena, a Melk i a Mauthausen, on el vaig veure més bonic que enlloc. Després ja vem anar cap als Alps i el vem abandonar. La família de la pel.lícula fa una ruta amb bicicleta seguint el riu. És una pel.lícula preciosa, intimista, amb uns adolescents guapíssims que descobreixen la vida, el pas al món adult, a la sensualitat. I les ganes de llegir a Hölderlin, que per sort tenia a casa.

I també he vist Caza de brujas de Luca Guadagnino, amb una gran Julia Roberts, una carismàtica professora de filosofia de Yale, plena de dubtes i secrets. Molt homenatge a Woody Allen usant la mateixa tipografia en els crèdits i retratant aquesta intel.lectualitat americana. Moltes converses sobre ètica, política, feminisme….i algunes un pèl feixugues. Però a mi, m’agrada veure aquest món, aquest ambient, i per tant, aquestes pel.lícules.

La fotografia és d’Antoni Clavé retratat per la seva filla Madeleine Clavé.