K.

 

Vaig acabar de llegir Anna Karènina dos dies abans d’anar al TNC, a veure la versió que n’ha fet la Carme Portaceli. El llibre és una meravella. El vaig llegir quan tenia 25 anys, i ara, potser encara l’he gaudit més. 

És difícil posar en escena un llibre tan immens. Tot i que, sincerament, m’esperava que la versió teatral fos millor, em va agradar. Sobretot per les interpretacions, destacant l’Ariadna Gil, que em va encantar. Quina Karènina tan esplèndida, ben copsada, personal i intensa que fa. Em va semblar un encert enfocar el muntatge en les tres relacions amoroses, tan diferents, de l’obra de Tolstoi, però no vaig entendre perquè no es posa més èmfasi en el rebuig que pateix la protagonista per part de la societat russa que la jutja. 

Que maca m’ha semblat Temps compartit (Hors du temps en original, títol millor, doncs narra aquest estar fora del temps en pandèmia) d’Olivier Assayas, un director preferit!. El temps de la quarentena, suspès, tranquil, fora del temps, sí. Les obsessions, les pors, però també la felicitat, l’Art, quina il.lusió quan parla de l’enciclopèdia El Universo de las Formas dirigida per Malraux, que tots els estudiants d’Història de l’Art hem admirat i consultat, en algun moment. 

I m’ha dolgut molt la mort de la Marisa Paredes, a qui vaig poder veure, per última vegada, al Grec passat. Dona admirada, pel compromís, per l’elegància, per la lluita, per la llibertat i com actriu. Vaig recordar, quan als anys 90, va fer Tacones lejanos d’Almodóvar, a la facultat, amb un grup d’amigues ens vem posicionar, unes preferien la Victoria Abril, vestida de Chanel i altres la Marisa Paredes, d’Armani. Jo era del team Marisa, per sempre.

La fotografia de la Marisa Paredes és de Diego Ramadés.

Llum

 La dona que m’escolta m’ho diu cada vegada: escriu. Has d’escriure. Ara que vaig deixant la foscor, 

la profunditat, i sembla que, finalment, vaig cap a la llum, ho he de fer, en petites pinzellades.

Vaig veure la Sophie Auster, al Jamboree, la nit després que Trump guanyés les eleccions. La Sophie estava trasbalsada, i va dir que era un vespre per emborratxar-se i voltar pels carrers, destruïda, però que era millor, i més productiu, estar cantant en companyia. Va fer un concert preciós, en aquella petita sala, en petit comité. Té una veu fascinant. Vaig pensar que era un privilegi poder veure-la, tan propera, explicant-nos, deleitant-nos. Vaig xerrar una mica amb la noia alemanya, encantadora, que seia al meu costat. Va ser una nit màgica, en un món, que semblava enfonsar-se, però nosaltres resistíem amb la bellesa i la música de la Sophie Auster.

Al teatre Akadèmia, he vist Pura passió, l’adaptació del llibre de l’Annie Ernaux, que vaig llegir aquest estiu. Tenia molta curiositat per saber com es podia representar la dissecció d’una història d’amor, d’una obsessió. Lucia del Greco, la directora, ho aconsegueix amb una proposta radical, efectiva, de gran bellesa. La Cristina Plazas està esplèndida, sòbria, continguda. Molt fidel al llibre.

Hi ha un fil que uneix diverses pel.lícules que he anat a veure. El viatge emocional d’acompanyar algú a la mort, a Los destellos de la Pilar Palomero i a The room next door, la primera pel.li en anglès del Pedro Almodóvar. Lluminoses.

I la depressió, la maternitat, l’angoixa, en El baño del diablo de Veronika Franz i Severin Fiala, i Salve Maria de Mar Coll. Obscures.

Les quatre m’han agradat molt. 

La foto és la gran Gena Rowlands a A woman under the influence de John Cassavetes, 1974.

Quan va morir aquest estiu, vaig pensar molt en aquest personatge, en la seva inestabilitat emocional, en la seva magnífica actuació. Tot i que jo em quedo amb la seva interpretació a Another Woman de Woody Allen.