boscos històrics

 Reivindico la importància de la història, per entendre'ns com a humans. Boscos de Wajdi Mouawad dirigida per Oriol Broggi, una meravella a la preciosa sala gòtica de la Biblioteca de Catalunya. Només entrar, em captiva l'olor de les fulles i la sorra, i en un moment de l'espectacle, on plou sobre aquestes fulles, em sento transportada al bosc de les Ardenes, on va morir tota una generació d'europeus, per res. Una obra de 4 hores fluïdes, que circulen com el vent entre els arbres i emocionen. Tot i que, potser, és el text més complet i reeixit de Mouawad, el trobo massa proper a Incendis, com un déjà vu….però és veritat que les seves obsessions, la poesia del seu llenguatge, els horrors de la guerra, els llaços de la sang…formen part del seu món. Aquí és la Loup, com un llop adolescent, que cerca els seus origens. I l'utopia fosca dels boscos salvatges, la música de Lili Marleen en un vell acordió, la bellesa del Teatre.

 També canta, meravellosament, Lili Marleen, la Rosa Galindo, en el seu monòleg sobre La maternitat d'Elna. Un espectacle que vaig veure, fa uns quants anys, i que ara he volgut tornar a veure al Lliure, acompanyada de la meva filla, que coneix a la Rosa. Un imprescindible, per conèixer la nostra història, l'exili dels republicans espanyols, els camps de concentració francesos, la lluita d'Elisabeth Eidenbenz, que va salvar les dones embarassades, portant-les a la maternitat impulsada pels moviments socials suïssos. Un preciós cant a l'esperança, a la solidaritat, a la bondat. I només la Rosa Galindo, interpretant i Franco Piccinno al piano, embolcallant-nos amb la música i cançons del moment. Emotiu i màgic.

 I al cinema, Stefan Zweig: Adiós a Europa de Maria Schrader amb un immens Josef Hader interpretant al gran escriptor, un dels més grans intel.lectuals del segle XX, un humanista entusiasta i europeista convençut. La pel.lícula es basa en 5 seqüències, en temps i escenari únics, de la vida, ja a l'exili, de Zweig. Quan el pessimisme l'envolta, i es sent decebut, trist, perdut. El 1942, es suïcida amb la seva dona, a Brasil, convençut del triomf de la barbàrie, de la brutalitat. I que delicadament, filma Schrader aquest fet a  l'epíleg de la pel.lícula, només veiem la famosa imatge de Zweig i la seva dona, al llit estirats, reflectits en un mirall d'armari que s'obre. I quina tristesa vaig sentir, pensant i sabent el final d'aquella guerra... 

 I acabo de llegir les seves esplèndides memòries a El món d'ahir que m'ha entusiasmat. Jo també em declaro europeista convençuda, malgré tout, i penso que hem de lluitar per una Europa millor, la que volia construir Zweig, que enyorava els temps on els homes viatjaven on volien del món, sense passaports, reivindicant les humanitats com una font de felicitat. Quina necessitat tenim de persones com Stefan Zweig en aquests temps d'ara!

 Rosalie Blum, el còmic de Camille Jourdy

I una mica de felicitat, per animar-me. Rosalie Blum, la pel.lícula dirigida per Julien Rappeneau basada en uns còmics de Camille Jourdy, que em penso autoregalar! (la pel.lícula és amb actors reals). Deliciosa, divertida, un cant a la solitud i a la lluita d'uns personatges per fugir-ne. Tendre i original, un puzzle que vol reconstruir la vida i els sentiments dels personatges.