A l'octubre vaig començar la temporada teatral amb dos clàssics. Al Lliure l'Orestea del Teatro Stabile di Napoli que em va meravellar. Intensa i espectacular la trilogia d'Èsquil, que jo vaig veure en dos dies, un divendres Agamennone, i dissabte Coefore & Eumenidi. Dirigides per Luca de Fusco que va recrear tot l'esperit clàssic en una mise en scène contemporània, recuperant això sí, la barreja de paraula, cant i dansa com era natural en el teatre grec. Una preciositat. I quina dicció dels actors! Tota la calidesa de l'italià. I el vestuari, l'escenari com un Etna de grava negra, vomitant els actors….I la il.luminació, la plasticitat dels moviments, la sensació d'estar veient una obra d'Art.
I al TNC, Celestina de Fernando de Rojas, dirigida per José Luis Gómez que també interpreta una inoblidable Celestina, astuta, bruta, manipuladora, sensual, avara. Magnífica. Em va agradar molt, perquè a mi m'encanten els clàssics i vaig trobar-la molt suggestiva. Em van interessar les referències religioses d'aquesta proposta, recordant el passat de jueu convers de l'autor i del moment inquisitorial que li va tocar viure, en un text tan immoral, impúdic i salvatge. El sexe i els diners com a motor del món, abans i ara. I un plaer seguir la dicció en un preciós castellà antic, ple de ritme.
La Celestina. Picasso, 1904.
I mentre veia la Celestina de José Luis Gómez, només veia en la meva ment, la Celestina de Picasso, inspiració claríssima de l'actor i director. El seu ull borni, el seu vestuari, fins i tot un cert deix andalús, homenatge al malagueny universal?.
I dels clàssics als poetes que he vist al cinema. Neruda de Pablo Larraín. No és un biopic, és un retrat, envoltat de misteri, d'un episodi de la vida del poeta xilè. El seu període de fugida a l'exili, després de ser denunciat, com a senador del Partit Comunista. Una aproximació al Neruda, veu del poble oprimit, però aquí també retratat sense excessiva simpatia per part de Larraín, com un egòlatra, masclista, excessiu i delirant. Però combatiu i un mite. Fascinant pel.lícula, amb un Luis Gnecco, com a Neruda, i un Gael García Bernal, com a comissari que el persegueix, en un joc de gat i ratolí, esplèndids i estimulants.
Aquesta és una fotografia d'Emily Dickinson, protagonista de A quiet passion (aquí Historia de una pasión), de Terence Davies, que només em dóna alegries visuals, aquest estiu em va fascinar la seva Sunset Song, i ara m'ha meravellat amb aquest homenatge a la personalitat, complexa i misteriosa, de la poetessa nord-americana. Una dona intel.ligent, rebel i culta que va passar la seva vida a Amherst, a casa dels seus pares, després que abandonés els estudis per un trauma emocional. Però aquesta vida solitària, era tan rica interiorment que emociona.La família va ser el seu univers, i Davies recrea perfectament aquest món hermètic, d'interiors, replet de sensibilitat, amb tota la força de la Bellesa, en les imatges, en els poemes, en els ambients que recorden al pintor Hammershoi, en la música de Charles Ives, en la interpretació, delicada i perfecte, de Cynthia Nixon. I al sortir, córrer a casa a llegir Emily Dickinson, que va morir sense saber l'èxit que tindria, quan es trobessin els seus poemes escrits en quadernets que ella mateixa cosia.
I molt poètica em va semblar La Reconquista de Jonás Trueba (segueixo pensant que és el millor dels Trueba, superant al seu pare i tiet). Personal, bella, melancòlica, captivadora pel.lícula on es parla del pas del temps (tema que em fascina), de la idea de la parella, dels primers amors. Plena d'esguards, de cançons del músic basc Rafael Berrio, que m'ha encantat. Un equilibri constant entre la tristesa i l'alegria, els 15 i els 30 anys, l'estiu i l'hivern. I el Madrid de las Vistillas, de les paraules dites, de recordar el temps que una parella va passar junta, de les il.lusions perdudes, i les preguntes, som els mateixos? què hem perdut pel camí? Em flipa el cinema i el món personal de Jonás Trueba.
I també he trobat plena de poesia, Captain Fantastic de Matt Ross amb un Viggo Mortensen impressionant. El paradís personal d'un pare que educa els seus fills, lluny de la civilització, reverenciant a Noam Chomsky, en una comuna familiar on viure en la utopia, sobrevivint en la natura salvatge, llegint llibres profunds, un projecte vital que xoca amb la realitat del món. Les idees d'aquest pare seran qüestionades quan caldrà interactuar amb la gent i s'obriran les contradiccions, les incoherències del seu discurs, les dificultats…Tot i que jo tinc claríssim que vull viure en una gran ciutat, malgré tout, se'm van obrir molts interrogants...Ah! i una encisadora versió de Sweet Child O'mine.
