últimes recomanacions

 Acaba el 2016, un any ple de lectura i cinema, però he escrit molt poc. Abans que acabi, voldria fer unes darreres recomanacions d'obres que m'han captivat.

Paterson de Jim Jarmusch, poètica, preciosa, senzilla, minimalista. Un plaer absolut. Un gran Adam Driver fent el paper de Paterson, el conductor d'autobús poeta, que comparteix nom amb la ciutat de New Jersey, on viu. La pel.lícula és el seu dia a dia, en una setmana, és la bellesa de la quotidianitat, del temps, de les seves repeticions en espais, personatges…I la poesia de William Carlos Williams, a qui m'ha fet ganes de descobrir.

 Les innocentes d'Anne Fontaine, un drama sobre la guerra, la religió, la fe, basat en un fet real: la violació de monges poloneses, el 1945, per soldats soviètics, una atrocitat que segueix vigent en les guerres actuals, la violència més absoluta sobre les dones. Algunes monges van quedar embarassades. Malgrat això, la pel.lícula és vitalista, és un cant a la vida, a la força de les dones, a la maternitat en temps convulsos. I els dubtes sobre la fe en un món replet de violència, les diferències abismals d'entendre la vida entre la metge, agnòstica i comunista (magnètica Lou de Laâge!) i la monja. La raó i la fe, les grans preguntes, envoltades d'una fotografia esplèndida.  

 I ja fa mesos, vaig veure al Lliure una obra que em va impactar. In memoriam, la quinta del biberó de Lluís Pasqual. Poderosa, commovedora, ens endinsa en un dels episodis més cruents de la Guerra Civil, la lleva d'adolescents enviats a morir al front de l'Ebre, quan la guerra ja era perduda. La tragèdia de 6 innocents, el seu entusiasme a l'inici, la fe en la República!, el seu rebuig a la guerra, a la violència que viuen també en el bàndol republicà, on s'afusellava per nimietats, o per la senzilla por d'un soldat, la seva transformació física i psíquica, la seva desesperació, l'intercanvi de jocs, paraules, coses entre enemics, entre germans en aquesta guerra!. Magnífiques interpretacions, emocions a flor de pell, i Monteverdi a qui sempre més associaré a la nostra Guerra Civil. Imperdible. Estic convençuda que la reposaran el proper curs.

 La treva de Donald Margulies, dirigida per Julio Manrique a La Villarroel. M'ha entusiasmat aquesta obra plena de tensió, de bons diàlegs, d'humor, de passió. Una pausa, una treva, entre el passat i el futur d'aquests reporter i fotògrafa de guerra. L'amor quan es creu i es vol coses i vides diferents. Les ferides de la guerra aplicades a la nostra vida. I Clara Segura, sarcàstica, apassionada, engabiada, quina actriu!

David Selvas, atormentat, desitjant la pau entre gelosies professionals i personals, repletes de dolor i ira.

Ramon Madaula, l'amic que ens mostra com pot ser l'amor i la vulnerabilitat. Mima Riera, el personatge graciós, però plena de llum, de bondat i de veritat. Esplèndida treva.

I la darrera exposició, Oteiza. La desocupació de l'espai a La Pedrera. Jorge Oteiza, un dels referents de l'escultura de la segona meitat del segle XX. Rebel i apassionat per l'arquitectura. Un plaer veure la seva obra, en la meva casa preferida de Gaudí, al costat de les seves columnes. L'exposició fa un recorregut per totes les etapes de l'escultor, des de les primeres obres, figuratives i inspirades en les escultures precolombines, fins al buit de la desocupació de les seves últimes obres. Una meravella. Fa anys que vull anar a la seva Fundació a Alzuza, Navarra, però ha acabat venint la seva obra a veure'm!

I sortint de La Pedrera, baixant pel Passeig de Gràcia, en un dia amb un sol d'hivern, tan típic de Barcelona, i pensant que el temps va passant...