temps perdut

hedda

2012-02-14T00:52:00.005+01:00

Brutal la Hedda Gabler de David Selvas al Lliure! M'ha entusiasmat. Tenia moltíssimes ganes de veure la seva versió del clàssic d'Ibsen. I això que el maig de 2005 vaig veure, també al Lliure, la Hedda Gabler interpretada per la magnífica Isabelle Huppert, per tant les meves expectatives eren grans. Però aquesta versió m'ha agradat molt més, Marc Rosich ha fet una adaptació actual, brillant, lleugera. Max Glaenzel, una escenografia magnífica, una casa nòrdica, minimalista...tot plegat ens fa entendre molt més la Hedda Gabler, els seus comportaments, les seves desil.lusions, el seu nihilisme...

I què dir de Laia Marull? Personalment és una actriu que em fascina, tant en el cinema com en el teatre. Ja l'havia vista fent Lulú i Mare coratge amb Mario Gas. Ens regala una Hedda sublim, passada de voltes, però tan intensa, tan de veritat, tan postmoderna...Aquesta Hedda Gabler quedarà com un dels espectacles de la meva vida...Imprescindible!

impressionistes

2012-02-11T00:56:00.008+01:00

Étretat, l'aiguille et la falaise. Claude Monet, 1885.

Vaig anar al CaixaForum a veure l'exposició sobre els Impressionistes. Mestres francesos de la col.lecció Clark. Un conjunt excepcional de pintura francesa dels segles XIX i inicis del XX.
L'abril de 1874 es va celebrar a l'estudi del fotògraf Nadar a París, la primera exposició d'un grup de pintors que havien estat rebutjats al Saló Oficial, la primera exposició impressionista que va aixecar moltes passions. El quadre de Monet Impression, soleil levant, una vista del port de Le Havre va donar nom al moviment. Aquesta exposició del Caixaforum però aplega des d'obres de l'Acadèmia i de l'École de Barbizon fins a postimpressionistes.
Em sembla preciosa aquesta vista de Monet feta en un moment de plenitud de l'impressionisme, plena de llum i de bellesa. La superposició de pinzellades creen una explosió de llum.

Peonies. Pierre-Auguste Renoir, 1880.

Robert Sterling Clark (1887-1956) era nét d'un dels socis fundadors de l'empresa de màquines de cosir Singer i es va criar en una família benestant de Nova York. Els seus pares eren col.leccionistes i mecenes d'art. Clark va començar a adquirir obres d'art el 1912. Renoir va ser la seva passió. El 1916 va comprar el primer quadre del pintor atret per l'ús del color i la sensualitat de la imatge femenina. Tots els Renoir que hi havia a l'exposició ja els havia vist a Madrid fa un any quan vaig poder veure al Prado Pasión porRenoir. Em quedo amb aquestes Peònies, una de les meves flors preferides, amb tota la intensitat del color.

L'encantador de serps. Jean Léon Gérôme, 1870.

A l'exposició també hi ha obres academicistes com aquesta, esplèndida de Gérôme, amb tota la sensualitat de l'orientalisme que tant agradava als pintors de l'Acadèmia. De fet és interessant recordar que els academicistes eren molt crítics amb els impressionistes.
Creuant el carrer. Giovanni Boldini, 1873.

Clark va reunir la major part de la seva col.lecció a París, a inicis dels segle XX, pel plaer d'estar envoltat de les grans creacions del seu temps. Les obres formaven part del seu entorn quotidià, es distribuïen per la casa seguint el gust del col.leccionista que combinava peces de diferents períodes i estils. M'encanta aquest Boldini.

Carmen. Henri de Toulouse-Lautrec, 1884.

L'exposició acaba amb els postimpressionistes com Toulouse-Lautrec amb un esplèndid retrat femení Carmen, una prostituta pèl-roja, que ens hipnotitza amb el seu esguard desafiant.
A París Clark es va casar amb una actriu de la Comédie Française, Francine Clary, amb qui va començar a col.leccionar obres de molts pintors francesos, que ara per sort he pogut admirar!.

te de tàpies

2012-02-07T21:02:00.007+01:00

Ahir quan tornàvem de ioga, amb un fred intens, vem trobar una unitat mòbil de Rtve, una presentadora i un càmera davant la Fundació Tàpies. Ens va estranyar, què podien estar filmant a aquelles hores?, quasi les deu de la nit, sense ningú, i de sobte vem pensar...ha mort en Tàpies! Ja havia parlat sobre la meva passió pel pintor, quan estudiava a la facultat vaig signar un manifest en suport al mitjó de Tàpies!, episodi vergonyós, cal dir-ho, sobre la societat catalana...
Avui faré el meu petit i particular homenatge a un pintor immens...miraré el dvd Te de Tàpies, rellegiré els seus escrits interessantíssims de L'art i els seus llocs, admirant el seu magnífic gust, i tot, bevent un te a la seva memòria.

carnage

2012-02-04T01:40:00.003+01:00

Tenia ganes de veure la versió de Polanski de Un dios salvaje, l'obra de Yasmine Reza que ja vaig veure al teatre fa uns tres anys. M'ha semblat igual de bona, Polanski, totalment fidel a la peça teatral, domina a la perfecció els espais tancats, i fa una pel.lícula brillant, plena de ritme. Un text molt bo, sarcàstic, políticament incorrecte, quatre grans actors, quatre parets, decorades amb gust això sí, i com a resultat una comèdia molt divertida i intel.ligent. Et voilà!

maleta

2012-01-28T02:38:00.008+01:00

La Maleta Mexicana al MNAC. La meva primera exposició del 2012. Meravellosa i emocionant exposició sobre el redescobriment dels negatius de la Guerra Civil Espanyola de Capa, Chim i Taro. No era una maleta, eren tres capses amb 4500 negatius d'imatges fets durant la Guerra Civil pels tres grans mestres del fotoperiodisme de guerra. Tres jueus procedents d'Hongria, Polònia i Alemanya respectivament i que fugien del nazisme. Idealistes, viuran la guerra d'Espanya com una causa pròpia, com la dels brigadistes internacionals, com la de molta gent que segueix trobant en la Guerra Civil Espanyola una causa romàntica, la lluita contra el feixisme, la lluita per salvar una República plena de contradiccions però alhora plena d'il.lusions. Retraten no només el camp de batalla, també els civils, la vida, els pobles i ciutats. Per primera vegada en la història la guerra no es desenvolupa només a les trinxeres o camp de batalla, les ciutats també són bombardejades, moren nens i dones, hi ha refugiats...Fan unes fotografies esplèndides testimonis de la seva tècnica magistral. El 1939 Capa abandona París que està a punt de ser ocupada pels nazis i fuig als Estats Units. El seu col.laborador, Chiki Weisz, també emigrant jueu, que acabarà casant-se amb Leonora Carrington, la pintora surrealista, va fabricar les capses i sembla ser que les va portar en bicicleta fins a Bordeus i van acabar finalment a mans del general Francisco Aguilar González, ambaixador de Mèxic a Vichy. Aquest les va portar a Mèxic on van estar a casa seva oblidades durant anys, fins que la seva filla les va cedir al seu nebot Benjamin Tarver que contactarà amb un museu nord-americà. Finalment la notícia arribarà al germà de Capa, Cornell Capa, fundador de l'International Center of Photography de New York (ICP) i que portava anys cercant aquests negatius. Caldran anys de negociacions, Tarver no volia diners, fins que cedirà les capses. Trisha Ziff, autora del documental La maleta mexicana que vaig veure al cinema Alexandra per completar i aclarir l'exposició, va ser escollida per acostar posicions. Tarver cedirà i Trisha Ziff retornarà els negatius a Cornell Capa, que morirà uns mesos després d'haver retrobat una part de l'ànima del seu germà i els seus companys. Una història emocionant.

Gerda Taro retratada per Robert Capa. París, 1935-1936.

En una de les capses també hi havien negatius de fotografies personals, algunes fetes per Fred Stein, on retrata la felicitat de Capa i Taro, la felicitat de ser jove, apassionat i viure a París als anys 30. Són refugiats però són lliures per reinventar-se. Em va encantar aquesta foto de Gerda Taro, preciosa amb el seu pijama masculí-jo també sóc fan d'aquest tipus de pijames des d'abans de fer 20 anys!-. Capa la retrata en tota la seva intimitat de parella, dormint. Una fotografia preciosa, íntima i sensual. Sembla ser que aquesta foto era una de les preferides de Capa doncs en tenia vàries còpies impreses. Gerda morirà amb 26 anys, una setmana abans de fer-ne 27, a la batalla de Brunete atropellada per un tanc republicà en una accidentada retirada republicana.

Robert Capa retratat per Gerda Taro. Maig, 1937.

Ernest Andrei Friedman, el pseudònim Robert Capa és un invent per poder incloure les fotografies de la seva companya professional i sentimental, Gerda Taro, a qui rebutjaven pel fet de ser dona. Això va comportar però la polèmica sobre qui era l'autor d'algunes de les obres més famoses. Taro el retrata aquí en tota la seva bellesa, com una dona enamorada. Capa morirà també en una guerra, la d'Indoxina, trepitjant una mina i amb 40 anys.

David Seymour, Chim.

Autor d'unes esplèndides fotografies, Chim treballava per Regards, una revista il.lustrada vinculada al Partit Comunista Francès. També fugirà a Mèxic i posteriorment als Estats Units. Com els seus companys trobarà la mort en una guerra, durant la crisi de Suez el 1956, ametrallat per soldats egipcis. Tenia 45 anys.

Le Barcarès, Març 1939. Robert Capa.

Capa va retratar la fugida a l'exili de milers de republicans espanyols. Derrotats, van acabar de ser humiliats en els camps de refugiats de França a Argelès, le Barcarès...Aquí va acabar la República Espanyola, a unes platges, maltractada, oblidada...Algun dia França haurà de demanar perdó pel tracte deplorable, per la brutal indiferència, per la humiliació que va fer patir als primers homes que van lluitar contra el feixisme a Europa! I la seva història és la història també de la maleta mexicana, que va retratar una lluita, que va haver d'emigrar a Mèxic, que va ser donada per perduda però que va acabar ressorgint amb força.

dones

2012-01-23T02:12:00.007+01:00

Pina de Wim Wenders.

Des de l'inici de curs he vist tres pel.lícules on les dones són les grans protagonistes.
Pina de Wim Wenders, meravellós documental sobre la gran Pina Bausch de qui ja he confessat en diverses ocasions la meva admiració més absoluta. Em va encantar. Molt emocionant. D'una bellesa exultant. Malgrat la mort de la coreògrafa mentre preparaven la pel.lícula, Wenders va decidir tirar endavant el projecte amb molt respecte, com un homenatge que és un cant a la dansa, a la passió de tota una vida. I l'altra gran protagonista del film, diria que és Wuppertal, la ciutat de Pina, escenari fantàstic on el director situa diverses coreografies. Em va agradar tant que ni em van molestar les ulleres de 3D. Fins i tot em va semblar que la tercera dimensió donava molta força als moviments!

Wim Wenders i Pina Bausch.

Una fotografia malauradament irrepetible, però Pina batega amb força en tota la pel.lícula de Wenders. Sense quasi aparèixer hi és present en cada instant. Danseu, danseu o estareu perduts...(Pina Bausch).

Benito Zambrano amb Inma Cuesta i María León

La voz dormida de Benito Zambrano no va rebre gaires bones crítiques però en canvi tinc la sensació que va agradar al públic. A la nostra sessió, una qualsevol, fins i tot va rebre càlids aplaudiments. Això sí, els crítics deien que només per les interpretacions femenines ja valia la pena anar a veure la pel.lícula. Immenses Inma Cuesta i María León, guanyadora de la Concha de Plata al Festival de San Sebastián i estic convençuda que també rebrà el Goya a millor actriu revelació. Però és que fan posar la pell de gallina. A mi La voz dormida em va agradar com la majoria de pel.lícules de la guerra civil i penso que Zambrano té tot el dret a recrear uns dolents molt dolents i uns bons molt bons. És la seva pel.lícula i la seva visió. De fet el llibre que l'inspira és la història de dones represaliades, republicanes, roges i de com van patir a mans dels guanyadors. Fa plorar moltíssim, amb el Sergi ens en vam fer un tip!

I després de veure la pel.lícula em vaig comprar i llegir el llibre que és millor! Dulce Chacón, que malauradament va morir als 49 anys, era filla d'una família benestant, de dretes, dels nacionals. El seu pare durant la dictadura va ser alcalde de Zafra-poble preciós per cert, on vaig anar fa un parell d'estius en el nostre petit viatge a Extremadura-. El seu llibre és un cant a les dones víctimes de la repressió franquista dels anys 40. Perquè per Dulce Chacón "hemos oído la versión de los vencedores, ahora tenemos que oír a los vencidos".

Stella de Sylvie Verheyde.

A finals de setembre o inicis d'octubre, no ho recordo amb certesa, vaig veure una pel.lícula deliciosa, Stella de Sylvie Verheyde. Autobiogràfica, és una part de la infantesa de la directora als anys 70 i com la cultura que va trobar en una companya d'escola la va redimir, cosa inusual de dir en els nostres dies! Plena de sensibilitat, de tendresa, de veritat. Té un punt de drama, un punt de pel.lícula iniciàtica i és realment bona. Ah! i amb Benjamin Biolay fent de pare garrulo...

albee

2012-01-18T01:12:00.003+01:00

Aquesta temporada he vist dues obres d'Edward Albee que m'han agradat moltíssim. La primera va ser Un fràgil equilibri, al Lliure, dirigida per Mario Gas i per a mi un dels millors muntatges que he vist en aquest teatre. Una crítica a la família, a les aparences, a la hipocresia, amb uns actors situats en una espècie de piscina/peixera on neden els seus personatges i les seves misèries. Un text boníssim, va guanyar el Pulitzer, una obra magnífica, i unes actuacions, destaco la Rosa Novell i la Rosa Renom, memorables.

La segona, Qui té por de Virginia Woolf?, dirigida per Daniel Veronese al Romea. Una obra brutal sobre la fragilitat del somni americà. L'havia vista, en castellà, el 1999 amb la Núria Espert i l'Adolfo Marsillach i ja m'havia semblat un text impressionant, però aquest muntatge és encara millor. Amb un Pere Arquillué magistral, l'Emma Vilarasau a l'alçada com també la Mireia Aixalà i l'Ivan Benet. Unes actuacions sublims, amb el text, el millor de l'espectacle. Com a muntatge em quedo amb Un fràgil equilibri. Una relació plena de sadomasoquisme, tensió, adrenalina pura. Simplement brutal. Quan acaba l'espectacle sona la música de Sigur Rós, un grup islandès que el Sergi posava a la nostra filla quan era un bebè per adormir-la, i penso que precisament el director vol que retrobem la calma un cop devastats per l'obra.
I l'alcohol flotant i present en totes dues obres.

euridice

2012-01-12T21:13:00.002+01:00

Immensa Carme Sansa, una Euridice sola, quieta, adreçant-se a algú a qui no veiem però que intuïm ben present. Immensa amb la veu i els ulls, amb l'esguard i amb la paraula. Evocant les intimitats d'una vida en parella, la de Claudio Magris, que va reescriure el mite d'Orfeu i Euridice en primera persona, a Vostè ja ho entendrà, deu anys després de la mort de la seva dona Marisa Madieri-autora per cert d'un llibre que em va encantar Verde agua-. Un profund viatge emocional. El dia abans d'anar al Tantarantana vaig llegir el llibre, en una esplèndida traducció d'Anna Casassas.

le havre

2012-01-09T18:46:00.007+01:00

Hem començat el 2012 cinèfil amb una preciosa pel.lícula plena d'optimisme, que bona falta ens fa! Le Havre d'Aki Kaurismäki. Un plaer absolut, estètic amb un aire retro deliciós, argumental amb una història emotiva, plena de tendresa. M'ha recordat en algunes coses a Amélie i en altres als films de Tati.

Res millor que llegir l'article de la Mercè Ibarz de El País que ens va impulsar a anar corrents a veure Le Havre!

loulou

2012-01-04T21:22:00.006+01:00

Vull començar el 2012 amb un petit homenatge a Loulou de la Falaise que va morir el passat mes de novembre. Una dona fascinant. Musa, tot i que ella rebutjava la paraula, d'Yves Saint-Laurent, a qui va inspirar la seva part més hippie i bohèmia. Loulou de la Falaise, filla d'aristòcrates i artistes, va ser l'autèntica bohemian chic.
I rebutjava el terme musa perquè ella va ser també una creadora.

Vull que el 2012 estigui ple de bellesa! Com la d'aquesta dona que va envellir de manera radiant.
Esplèndida!

Elegant, sofisticada,va encarnar com ningú el charme. Va tenir una sola filla, m'encanta buscar-me en dones que em fascinen...sóc mitòmana mai em cansaré de repetir-ho!

I aquí un petit collage que he trobat dels gloriosos 70's. Que la bellesa i l'estil de la Loulou de la Falaise ens acompanyin sempre!

persèfone

2011-12-31T20:51:00.002+01:00

No he acabat d'entendre les males crítiques que ha rebut Persèfone de Comediants que vaig veure al Teatre Lliure. Em semblen immerescudes, perquè em va semblar un bon espectacle- sense ser extraordinari, d'acord-,potser amb algunes parts prescindibles que trencaven una mica el bon ritme, però amb unes actuacions molt potents-fantàstica l'Àngels Gonyalons per qui no passen els anys, quin cos més fibrat i quina veu!-i l'estètica Comediants que personalment sempre m'ha captivat. Una oda a la mort en clau musical, on vem riure del negoci i de la hipocresia humana davant la mort.
I finalment mor el 2011, un any per oblidar per a nosaltres i per a molta altra gent. Adéu i si us plau que arribin temps millors!

psicoanàlisi

2011-12-26T00:56:00.002+01:00

Em va semblar molt interessant Un método peligroso, la pel.lícula de David Cronenberg basada en una obra de teatre, on es narra els inicis del psicoànalisi amb Carl Jung i Sigmund Freud.
La relació entre ells dos i amb Sabina Spelrein, la primera pacient a qui Jung va psicoanalitzar i que va acabar convertint-se en amant i en psicoanalista. Molt brillant la interpretació de Keira Knightley i desprenent molta química amb Michael Fassbender.

Una pel.lícula molt elegant, amb unes esplèndides localitzacions, amb molt magnetisme. Viggo Mortensen té poc paper però interpreta a un Freud tal i com l'imaginem.
Una obra complexa, que potser es fa un pèl pesada al final, tot i que a mi em va semblar impactant i molt interessant.

maragall i ciutat

2011-12-20T01:59:00.006+01:00

Per celebrar l'any Maragall, el 2011 ha sigut el centenari de la seva mort, vaig anar a prendre el te amb el poeta al menjador de casa seva. En això es basa l'espectacle Maragall a casa, des del menjador de casa seva a Sant Gervasi, Maragall ens explica les seves vivències, els seus somnis, el seu ideari. Fantàstic Jep Barceló fent de Joan Maragall. Descobreixo un poeta melancòlic que va patir depressions, que va morir jove. Vaig poder respirar l'atmosfera de la seva vida.
Això sí, tots apilonats al voltant de la taula del menjador, recordant aquelles visites que tant agradaven a Maragall, que venien a prendre un te a les cinc en punt, tradició que va imposar Clara, la seva dona mig anglesa, mig andalusa.

La ciutat és un text de Martin Crimp que ens fa pensar. No és una obra fàcil però un cop acabada com més hi he anat pensant, més m'ha anat agradant. La sala Beckett és un teatre que m'encanta doncs permet una proximitat, una intimitat que ajuda a entrar en l'espectacle, i aquesta obra ho necessita. Els actors extraordinaris, Sílvia Bel, que sempre m'entusiasma, Joan Carreras, el noi de Rigola, sempre a l'alçada de qualsevol paper, Míriam Iscla que només amb dues escenes demostra un talent brutal...Té quelcom del Copie conforme de Kiarostami.
La creació, el fracàs, la crisi...i una cita del Llibre del desassossec de Pessoa que encapçala l'edició impresa de La ciutat i que dóna molta llum a l'obra "tot el que fem en l'art i en la vida és la còpia imperfecta del que preteníem fer".

Papa

2011-12-15T01:24:00.003+01:00

Michel Piccoli és el millor de la pel.lícula Habemus Papam de Nanni Moretti. Grandiós, és un actor extraordinari que ens regala una interpretació magistral. Tot i que no és la millor pel.lícula de Moretti, un director que m'agrada força, em va divertir i em va semblar molt encertada la seva crítica amb un cert toc de cinisme, però sense ser demolidora, sempre amb un to molt respectuós. Fantàstica la recreació de la Capella Sixtina...vaig arribar a dubtar...tot i saber que és impossible!

melancholia

2011-12-08T00:06:00.005+01:00

Melancholia de Lars von Trier serà ja, per sempre, una de les pel.lícules de la meva vida. Em va fascinar. I aviso, crec que és una pel.lícula que pot no agradar gens, però a mi em va enganxar completament. Des de l'inici preciós de la dansa de la mort del planeta Melancholia a punt d'estavellar-se contra la Terra al so de Tristany i Isolda de Wagner, a les dues parts representades per les dues germanes Justine i Claire-meravelloses Kirsten Dunst i Charlotte Gainsbourg-. Per cert quin gran favor que va fer a la humanitat la Penélope Cruz rebutjant el paper de la Dunst per anar a rodar els Pirates del Caribe. La Kirsten Dunst és Melancholia, de fet va guanyar el premi a millor actriu a Cannes! I no puc entendre com a Cannes va guanyar la bírria pretenciosa de The Tree of Life tenint aquesta joia de Lars von Trier, a qui no van perdonar la seva gracieta tonta d'enfant terrible sobre Hitler. Però la pel.lícula es mereixia el premi i per sort ha sigut recompensada com la millor pel.lícula europea de l'any.

Visualment espectacular i temàticament inquietant, la malenconia, el dolor, la tristesa, l'enyorament...és plena d'emocions, de sensacions. Per a mi, absolutament meravellosa. Entusiasme no compartit però per qui m'acompanyava ni per altres opinions que vaig sentir!

l'espera

2011-12-05T02:13:00.002+01:00

Brutal i tràgica L'espera de Remo Binosi, dirigida per Juan Carlos Martel Bayod al Lliure de Gràcia. Amb dues de les millors actrius teatrals del moment, Clara Segura i Marta Marco, totalment entregades a un text brillant, plenes de llum i de força.
Temes durs, la maternitat no desitjada, la vida imposada que no volem, la rebel.lió, la obediència.
Com va dir el seu autor, mort el 2002 a 53 anys, "L'espera és un viatge a aquest infern de fer allò que un no desitja fer i ser allò que un no desitja ser, en el qual només el descobriment de l'amor ho remourà tot violentament". M'ha encantat i sacsejat.

ballets

2011-11-30T00:56:00.007+01:00

Serge Lifar i Alexandra Danilova a Appolon musagete, 1928.

Tots els amants de la dansa podem gaudir d'una magnífica exposició al Caixafòrum sobre Els Ballets russos de Diaghilev. Ara fa cent anys que aquest rus ambiciós i de gran personalitat va crear els Ballets russos, que van revolucionar el món artístic a inicis del segle XX.
Vestuaris, cartells, fotografies, maquetes, programes, documentals...tot ens ajuda a reviure l'esprit Diaghilev, que va renovar el llenguatge visual, la coreografia i l'escenografia, i el llenguatge musical. Va reduir la dansa al cos humà com a mitjà per expressar històries i emocions.

Vestuari per Le train bleu. Chanel, 1924.

Coco Chanel, gran amiga de Diaghilev, va col.laborar amb els seus ballets dissenyant diversos vestuaris. Aquest em va encantar, tot i tenir quasi 90 anys el trobo ultra chic, moderníssim.
Diaghilev vivia en habitacions d'hotel, com la Mademoiselle, però va fer de la companyia una gran família.

La Molinera, Picasso, El sombrero de tres picos, 1920.

Els Ballets Russos es van refugiar a Espanya entre el 1914 i el 1918, durant la Primera Guerra Mundial. Van actuar a Madrid i Barcelona i van fer una gira pel país. Van retornar diverses vegades durant la dècada dels 20. Sert, Gris, Miró o sobretot Picasso, van col.laborar amb Diaghilev, dissenyant decorats i vestuari. També Falla que amb el seu El sombrero de tres picos va captivar el públic europeu.

Sortint de l'exposició em vaig comprar aquest llibre El aire de Chanel de Paul Morand, un recull de les converses entre l'escriptor i la dissenyadora, on ella explica gran part de la seva vida. Escrit com un monòleg dels records de Chanel. Molt interessant, llàstima que per a ella "los catalanes nunca mantienen buenas relaciones con el gobierno de Madrid, sea el que sea." Va clissar a la majoria del país. Mademoiselle dixit.

olors

2011-11-26T02:21:00.002+01:00

Preciosa l'escenografia de Max Glaenzel per Una vella, coneguda olor l'obra de Benet i Jornet que dirigeix Sergi Belbel al TNC. Una obra que té quasi 50 anys, que fa olor de patis, de sabó, de Raval, de penúries, de xafardeigs i somnis...Brillants actuacions (m'encanta com sempre Mercè Arànega) d'un món de dones fortes que educaven de manera masclista als fills i que m'ha fet pensar en el neorealisme italià.

tintin

2011-11-07T02:00:00.004+01:00

Fa una setmana vem anar tots tres, la petita família, a veure el Tintin de Spielberg. Jo, amb molts dubtes, sóc una entusiasta dels àlbums de Tintin- durant molt temps amb el Sergi jugàvem a examinar-nos mútuament sobre el món del personatge d'Hergé-, i tenia por de sentir una gran decepció. Doncs malgrat l'evident americanització de la història, em va agradar força. I això que és una adaptació totalment lliure de El secret de l'Unicorn que Spielberg barreja amb El cranc de les pinces d'or i amb escenes sorgides de la seva fantasia, que recorden clarament a Indiana Jones. Però és una pel.lícula espectacular, feta amb molt respecte pel personatge! A la nostra sessió, completament infantil, es va acabar amb un gran aplaudiment!

Això sí, no li perdono que no surti el meu personatge preferit, el Professor Tornassol que precisament apareix per primera vegada a El tresor de Rackham el Roig, la segona part de
El secret de l'Unicorn també present en algunes escenes de la pel.lícula!

lucrecia

2011-11-04T00:20:00.003+01:00

Marcos Ordóñez, en un article recomanant amb entusiasme La violación de Lucrecia, calificava a Núria Espert de pantera. Ho trobo encertadíssim. Contemplant l'obra jo només pensava en la paraula elàstica. Grandiosa Núria Espert. L'havia vista en altres ocasions però mai tan immensa, tan continguda i alhora tan entregada. I a la seva edat...aguantar tot el pes de l'obra, representar tots els papers, dominar l'escena amb agilitat...és un autèntic regal. Tota la força de Shakespeare en una actriu en estat de gràcia.

devorar

2011-10-27T01:27:00.010+02:00

Autoretrat amb paleta, 1906. Picasso.

Picasso va arribar a París amb 19 anys i amb ganes de devorar la ciutat. Devorar París. Picasso 1900-1907, és l'exposició que vaig poder contemplar i gaudir al Museu Picasso, on es mostrava l'evolució de l'artista des de 1900, any de la seva arribada a la capital francesa que li va provocar un autèntic coup de foudre, on va descobrir un munt d'artistes fins als anys 1907-1908 en què es va situar al capdavant de l'avantguarda parisenca.
Una bona ocasió per poder contemplar aquest magnífic autoretrat que forma part de la col.lecció del Museum of Art de Philadelphia.

Le Moulin de la Galette, 1900. Picasso.

La seva primera obra a París. El món nocturn, de llums artificials, l'enllumenat de les ciutats fruit de la revolució industrial. Aquest París tan modern per un espanyol que ve d'un país a anys llum! L'amor lèsbic a primera fila, trencant les normes del decòrum. L'homosexualitat era el gran tabú de la burgesia. Picasso va trencar amb tots els prejudicis.

La mort de Casagemas, 1901. Picasso.

El 1901, Casagemas, pintor, íntim amic de Picasso es va suicidar per amor. Aquest fet el va trasbalsar profundament i va comportar l'inici de l'etapa blava en la seva pintura. Una etapa de revolta contra l'academicisme, bohèmia, trista, plena de pobresa però alhora espiritual, el blau de l'espai mental, poètic...Una etapa fascinant.

El 1904 es va instal.lar al Bateau-Lavoir, al 13, rue Ravignan. Lloc de residència de nombrosos artistes i escriptors.Max Jacob li va donar aquest nom perquè la seva estructura de fusta recordava els vaixells amarrats a la riba del Sena que s'empraven per fer la bugada. Aquí es van exposar per primera vegada les Demoiselles d'Avignon. I la llegenda Picasso va arrencar amb força.
Un petit tast d'una exposició de joventut bategant amb intensitat!

somewhere

2011-10-19T01:12:00.009+02:00

Somewhere de Sofia Coppola és una pel.lícula de sensacions que va guanyar el Lleó d'Or al Festival de Venècia de l'any passat. Em va agradar molt perquè el món estètic de la Coppola em fascina. És una directora que mou passions i odis, i jo estic en el grup dels que troben que fa un cinema personalíssim, molt interessant. Molt pausat, molt visual, amb poc diàleg, em va recordar a Lost in traslation, en aquest cas la filla sacsejarà la vida banal, avorrida, i totalment buida del pare-actor famós de Hollywood-. Però d'una manera molt subtil.

M'agrada tant el món estètic d'aquesta dona que per a mi és la millor núvia que he vist mai. Es va casar en un poblet del sud d'Itàlia, amb Thomas Mars, el cantant de Phoenix, i pare de les seves filles, amb un vestit d'Azzedine Alaïa que em flipa. Es pot ser més chic?

belle époque

2011-10-14T01:13:00.004+02:00

La Sargantain,1907. Ramon Casas.

Em va agradar molt l'exposició de Retrats de la Belle Époque al Caixaforum. A través de diversos retrats es podia percebre el curs de la història. Des d'un estat d'ànim inicial, triomfal i confiat- primers anys després de la guerra francoprussiana caracteritzats per un creixement econòmic- fins als retrats crítics, inquiets, propis dels expressionistes- moments abans de l'inici de la Primera Guerra Mundial.
Sensualíssima, la Sargantain de Casas que demostra l'interès a penetrar en la personalitat del retratat, a mostrar la mundanitat, la sensualitat...

María amb barret, 1910. Joaquín Sorolla.

Vaig poder veure diversos retrats de Sorolla, esplèndids. En molts d'ells, la protagonista era la seva filla, María. Alguns pintats en plein air, altres reflectint l'atmosfera del moment i permetent percebre l'esperit de la persona retratada.

La senyora de rosa, 1916. Giovanni Boldini.

Dels retrats de societat, que tenien la finalitat de representar la posició social de les persones retratades, em quedo amb aquest de Boldini. Em va encantar la model, que vaig trobar semblant a Inès de la Fressange. Vive la frivolité!

confesso

2011-10-08T23:28:00.002+02:00

Confesso que he llegit Jo confesso de Jaume Cabré. M'ha reconciliat amb la literatura catalana actual, de la qual em trobava molt allunyada tot i un parell, com a molt, de llibres que m'havien agradat. Un llibre brutal, amb moltes lectures i reflexions que m'ha captivat malgrat un cert desencís per un final amb un regust d'inacabat. La gran novel.la del mal i de la pputa vida (amb dues p), llegint el llibre m'entendreu.

blaus

2011-10-07T02:01:00.003+02:00

Sóc fan de la Maria del Mar Bonet. Fa uns vint anys que vaig, quan puc, als seus concerts. Aquest any ja l'he vista dues vegades, al Teatre Grec amb Una veu per a la sibil.la, un concert per festejar que la Unesco hagués declarat Patrimoni Cultural de la Humanitat, el cant tradicional nadalenc (té la mateixa força i emotivitat en una nit de juliol), i dissabte passat en un meravellós concert al Teatre Lliure. Per a mi, la proximitat, la intimitat que dóna un espai teatral petit és insuperable en un concert. Només acompanyada del magnífic pianista Manel Camp presentaven Blaus de l'ànima. En aquest cas festejaven els 20 i pocs anys de Ben a prop uns recitals que havien fet plegats al Lliure. Una nit màgica, amb un regust de blues, molt bona música i una veu que em segueix meravellant.

cinema

2011-09-29T23:07:00.004+02:00

Els primers dies de setembre van ser molt cinèfils. Aprofitant que estàvem sols, sense filla, vam anar quatre dies seguits al cinema. La piel que habito de Pedro Almodóvar em va agradar sense entusiasmar-me. Segueixo preferint les seves comèdies, molt més lleugeres, espontànies i personals. Destaco l'Elena Anaya, una actriu que m'encanta. I no deixa de ser una pel.lícula de l'Almodóvar que sempre m'acaba arribant.

A l'estiu vaig llegir unes crítiques boníssimes de Super 8 de J. J. Abrams i produïda per Spielberg. Tenia ganes de veure-la. Em va decebre molt. Serà que ja m'ha passat l'edat però aquest mix de Goonies, ET, Alien...em va deixar totalment indiferent.

En canvi, em va entusiasmar Beginners de Mike Mills. Una preciositat de pel.lícula. Amb el sempre fascinant Ewan Mc Gregor i Christopher Plummer (sí, el pare de Sonrisas y lágrimas pel.li de culte a casa nostra, que traspassa generacions, la Maria als 3 anys va descobrir-la i en va ser una nova fan) meravellós com a pare gay.

També em va semblar molt bona El caso Farewell amb Guillaume Canet, un tio súper sexy, i un grandiós Emir Kusturica, esplèndid com actor. Dos directors fent d'actors en una pel.lícula trepidant sobre la guerra freda. Ens va agradar moltíssim.

I ja acabant el mes he anat a veure El árbol de la vida de Terrence Malick. Sí, he caigut en la trampa. Vaig anar-hi amb la ment ben oberta. Em va semblar estèticament bonica, fins i tot em va interessar la història de la família americana dels anys 50, però sí, per la resta és buida, lenta, pretenciosa, no hi he trobat cap resposta.Això sí, ningú va marxar. Mentre jo aguantava el rotllo del Terrence Malick, el Sergi i la Maria eren a la sala del costat veient una pel.li infantil que els va entusiasmar, Kerity, la casa dels contes que inaugura el projecte Verdi kids que la cinèfila i addicta a mirar pel.lis a la tele o a l'ordinador de la nostra filla no es perdrà.

Tinc moltes ganes de seguir anant al cinema. A veure si mantenim una mica el ritme. Ens falta trobar el temps.

leonora

2011-09-05T01:45:00.011+02:00

Leonora Carrington i Max Ernst.

El passat 25 de maig va morir a Mèxic, Leonora Carrington, la pintora surrealista. En aquell moment vaig recordar un treball que havia fet a la facultat, i que per cert el professor em va perdre, sobre les pintores surrealistes i com m'havia entusiasmat per elles. I tot i que ja m'havia comprat el llibre Leonora d'Elena Poniatowska, premi Biblioteca Breve 2011, el vaig guardar per llegir-lo tranquil.lament a l'estiu. Ha sigut una lectura fascinant. Un relat de vida tan intens, que sacseja amb força els lectors. El seu amour fou amb Ernst que la va portar al manicomi m'ha trasbalsat com poques històries d'amor.

Leonora Carrington, filla d'un riquíssim magnat, va trencar amb tot. Excèntrica, elegant, apassionadíssima, lliure.

Meravellosa a la seva vellesa. Ha viscut 94 anys de vida creativa, envoltada de personatges fascinants, i no voldria explicar gaires coses sobre ella, perquè el millor és descobrir-la en un llibre magnífic que no em cansaré de recomanar, Leonora d'Elena Poniatowska.

rentrée

2011-09-01T22:49:00.002+02:00

Setembre. Una rentrée tranquil.la. Un estiu tranquil. He nedat molt i he llegit més que cap altre agost! M'agrada tornar a la ciutat, retrobar el nostre pis, les meves coses, fer els meus eterns projectes de vida...

freud

2011-07-26T22:03:00.003+02:00

Aquest és un juliol trist. Trist per les meves circumstàncies vitals i trist en notícies. Ha mort Lucien Freud, un grandíssim pintor a qui admiro profundament. Fa uns dies vaig veure aquesta fotografia, cedida pel Centre Pompidou, i em va fascinar. Desprèn una força brutal, i decididament em faig gran perquè la trobo plena d'erotisme i sensualitat.

Autoretrat. Lucien Freud,

Nét del psicoanalista, la seva pintura figurativa és intensa, plena de vitalitat i de veritat. Tot i haver nascut a Berlín es va convertir en ciutadà britànic, i per a mi, ell i Bacon, membres de l'Escola de Londres, són els dos grans pintors anglesos del segle XX. Espero amb ànsia una futura retrospectiva seva programada al Prado. Grandiós Lucien Freud!

esperpento

2011-07-19T00:23:00.004+02:00

Fascinant Luces de Bohemia de Valle-Inclán dirigida per Oriol Broggi a la Biblioteca de Catalunya. Fa 24 anys que vaig llegir el llibre, a l'institut, i em segueix semblant un text imprescindible, fins i tot actual!. Ens ha entusiasmat el muntatge i m'he enamorat de nou, de Valle-Inclán, creador d'aquest esperpento brutal! Les imatges més belles poden ser grotesques en un mirall còncau...I m'ha emocionat profundament sentir La poesía es una arma cargada de futuro de Celaya que va musicar Paco Ibáñez i que forma part de la banda sonora de la meva vida en un disc gravat l'any del meu naixement a l'Olímpia de París i que escoltem sovint a casa. Sembla que formi part de l'obra. Emoció al màxim.

mouchoirs

2011-06-26T23:54:00.004+02:00

Rodatge de Les petits mouchoirs de Guillaume Canet.

Fa un parell de setmanes vaig veure una pel.lícula que em va agradar molt, Les petits mouchoirs que aquí han titulat Pequeñas mentiras sin importancia. Recorda vagament a Peter's friends i malgrat la durada, tres hores que se'm van fer curtes, és un cant sincer a l'amistat i a les relacions humanes amb una certa dosi de cinisme. Els actors esplèndids, absolutament tots, és una pel.lícula coral i les interpretacions ja ho valen tot.

flauta

2011-06-20T03:19:00.002+02:00

Avui he vist un espectacle sublim. Une flûte enchantée, una versió del gran Peter Brook sobre La flauta màgica de Mozart. Una obra tan simple, tan lleugera, tan nua de qualsevol artificiositat, que m'ha resultat immensa. Un decorat minimal, unes simples canyes de bambú que delimitaven els espais-que Brook domina a la perfecció-. I un piano, únic instrument que acompanya unes veus càlides i properes. Tot molt íntim. Simplement meravellós.

misantrop

2011-06-15T01:19:00.002+02:00

Com diu Marcos Ordóñez a la seva crítica " El Misantrop es un regalo para la inteligencia". Un regal esplèndid. Brillantíssima versió, en prosa, de Sergi Belbel, direcció de Lavaudant amb un repartiment esplèndid, brutal Jordi Boixaderas, en un muntatge que em va entusiasmar. Un clàssic actualíssim, on la hipocresia batega en les notes de Je t'aime, moi non plus de Gainsbourg. Molière patint el seu particular "mal du siècle"!

parís

2011-06-03T00:41:00.003+02:00

Midnight in Paris de Woody Allen. Una delícia! I a més el morbo de veure Madame Sarkozy que surt poc més de cinc minuts en total!

vinyetes

2011-05-30T02:44:00.002+02:00

El Generalísimo. Pedrero, 1937.

Vinyetes al front al Museu Picasso, una exposició que gira al voltant de l'obra Somni i Mentida de Franco de Picasso amb la qual s'integrava en la producció artística bèl.lica que, en el bàndol republicà, es centrava en estampar cartells i també en la confecció d'auques, il.lustracions, acudits...L'"Exèrcit de l'art" com va anomenar Maiakovski a tot un grup de pintors, grafistes, dibuixants...I que em colpeixen, molt durament en el cas dels fotògrafs com Centelles, que em fan plorar.

indignada

2011-05-23T01:11:00.002+02:00

Hem viscut intensament els dies d'indignació general, amb cassolades i il.lusions, amb esperances i reivindicacions. I hem anat a veure Inside job el valent documental de Charles Ferguson on apunta amb noms i cognoms als culpables de la crisi financera. Molt interessant però molt frustrant. És molt dur veure que existeixen aquestes persones, sense ètica, sense escrúpols, que han guanyat milers de milions i han seguit comprant-se avions, cases...mentre arruïnaven a un munt de persones. He hagut d'estar molt atenta doncs tota la narració es basa en conceptes financers i he acabat una mica marejada amb tanta economia. Això sí, imprescindible!

annie

2011-05-11T00:38:00.003+02:00

No m'agraden els qüestionaris per escollir el millor llibre, el millor color, el millor quadre o la millor pel.lícula. Però si he d'escollir-ne una, em quedo amb Annie Hall de Woody Allen. L'he vista tantíssimes vegades, que ja em sé els diàlegs de memòria, però cada vegada em sembla millor. M'encanta la Diane Keaton amb el look que li va crear Ralph Lauren i que va marcar tendència.

I vaig pensar en l'Annie Hall quan vaig veure, ja fa quasi un mes, a la Laura Conejero a Petits crims conjugals. Amb un look idèntic, 34 anys més tard! L'obra d'Eric-Emmanuel Schmitt juga amb la intriga i els sentiments, amb la crueltat i amb la tendresa. I tot amb molta fluïdesa!

christina

2011-05-03T21:43:00.007+02:00

Divendres vaig anar a l'Auditori al concert de la Christina Rosenvinge, a qui segueixo des de fa molts anys. Presentava La joven Dolores el seu últim disc, que és una autèntica meravella, i que escolto sovint tant a casa com pel carrer. A més jo vaig tenir la sort de pujar en un dels últims viatges de la joven Dolores, i fins i tot marejar-m'hi entre verdures, era el vaixell que unia Eivissa amb Formentera, abans de la massificació dels ferrys ràpids. Hi ha un lligam comú amb l'illa que ens apassiona. L'illa que l'ha ajudada a escriure un àlbum magnífic, ple de poesia. La Christina Rosenvinge és fascinant, ella, la seva música, la seva presència...només entrar en escena, sentim un oh! d'admiració, és guapíssima-superlativament-una preciositat de dona, una dona ferida en el terreny sentimental, com ella ens confessa en les lletres del seu disc i ens reafirma afirmant-nos "volia subtitular el disc todos los hombres son unos cabrones menos mi hermano." Les belleses angelicals també pateixen per amor!

caixabanc

2011-04-27T19:56:00.000+02:00

they dance alone

2011-04-17T18:59:00.003+02:00

Fa una setmana vaig anar al Lliure de Gràcia a veure Dues dones que ballen, escrita per Josep Maria Benet i Jornet- a parer meu la seva millor obra amb Testament i Olors- i dirigida per Xavier Albertí. Pell de gallina. Una obra molt emotiva, d'aquelles que t'omplen els ulls de llàgrimes, per la seva duresa, la seva tendresa, el seu humor càustic...Dues interpretacions sublims, tant la d'Anna Lizaran-estic quasi convençuda que el paper va ser escrit per a ella, i que pel meu gust es passa d'histriònica, la recordo fa uns setze anys insuperable a Quartet de Heiner Müller, ara la trobo una mica passada de voltes, tot i així una gran artista i Alícia Pérez, immensa també. Una obra absolutament meravellosa i que m'ha portat de nou a la memòria la cançó de Sting They dance alone que em va emocionar en el mític concert d'Amnistia al Camp Nou el setembre de 1988. Que lluny queda ja tot, menys les emocions i els records.

rússia

2011-04-12T00:49:00.003+02:00

Rússia a la meva vida. Març ha sigut un mes rus. Vaig anar a veure Les tres germanes de Txékhov al Teatre Lliure, obra dirigida per Carlota Subirós. Un text que em va semblar meravellós, i que vaig trobar molt actual, tot i haver passat més d'un segle, en el nostre present de crisi econòmica i de valors. El somni de Moscou, d'un futur millor que no arribarà, unes vides buides, sense sentit, que no saben com omplir-se. Una obra que emociona. L'escenografia molt lleugera, les actuacions àgils i brillants.

I seguint amb Rússia, vaig anar al TNC a veure Un mes al camp de Turguénev. Amb una Sílvia Bel esplèndida, com sempre diria jo, en una comèdia trista, lluminosament trista, com diu el seu director Josep Maria Mestres. Però molt captivadora. Amors, desamors, la noblesa russa vivint el seu moment de glòria, i amb la música inèdita de Lluís Llach. No és un text com el de Txékhov, però el muntatge i l'obra em van agradar força.

I per acabar el meu mes rus, vaig llegir El doctor Zhivago de Borís Pasternak en la primera edició traduïda directament del rus al castellà. Una meravella. I per cert, bastant diferent de la pel.lícula!

salvat-papasseit

2011-03-31T23:55:00.007+02:00

Joan Salvat-Papasseit és un dels meus poetes preferits. Popular i revolucionari, idealista, autodidacte, avantguardista...Amb motiu de l'exposició sobre la seva vida i obra a l'Arts Santa Mònica, amb la meva germana ens vem apuntar a fer una ruta literària a través de llocs emblemàtics per l'autor. Vaig descobrir aquesta estàtua-no la coneixia-en honor seu, obra de Robert Krier, al Moll de la Fusta. Salvat-Papasseit va treballar de vigilant nocturn al port de Barcelona. A Nocturn per acordió ens relata la seva experiència:

Heus aquí: jo he guardat fusta al moll.

(Vosaltres no sabeu

què és

guardar fusta al moll:

però jo he vist la pluja

a barrals

sobre els bots,

i dessota els taulons arraulir-se el preu fet de l'angoixa; (...)

Vem voltar pel Born fins al carrer Argenteria on va morir amb només 30 anys. Vem passejar per la seva Barceloneta, tan present en la seva vida, tan viva, tan autèntica. Va ser un matí de dissabte ple d'emocions i on vaig reafirmar el meu amor incondicional per Salvat-Papasseit.

M'encanta aquest cal.ligrama. I sempre que el veig en una paret mitgera del Born em poso de bon humor!

cine

2011-03-24T23:34:00.003+01:00

El discurs del rei (The king's speech). Dir. Tom Hooper

Cine, cine, cine, cine más cine por favor, que todo en la vida es cine y los sueños cine son...cantava

l'Aute. Amb el Sergi hem recuperat el plaer d'anar al cinema i hem vist pel.lícules força interessants com la guanyadora dels òscars, El discurs del rei, un exemple de solemnitat, pulcritud, de "peli clàssica" i alhora un petit repàs a la història de la reialesa britànica. Brillant Colin Firth.

De dioses y hombres (Des hommes et des dieux). Dir. Xavier Beauvois.

Una meravella. Una preciositat de pel.lícula que em va emocionar moltíssim. El compromís, l'amistat, el respecte, el dilema entre la por, el deure, la pròpia fe. Interpretacions magnífiques.

Bicicleta, cullera, poma. Dir. Carles Bosch.

Maragall geni i figura. I quin ego! Emotiva, però sense caure en la sensibleria. Un bon documental, un retrat de vida intens.

Biutiful. Dir. Alejandro González Iñárritu.

Un cop brutal a l'estómac. Un Bardem sublim en un mar de tristor, lletjor, on veiem la pitjor cara de Barcelona (o de qualsevol gran ciutat occidental). Una mica massa llarga i molt dura.

Film socialisme. Dir. Jean-Luc Godard.

Amb moments visuals molt bonics i amb la Patti Smith passejant-se per un vaixell (foto) però molt estranya. Un Godard perdut diria jo. Una pel.lícula inclassificable (com vaig llegir!).

I afegeixo a la llista la multi-premiada Pa negre, que vaig veure al desembre de l'any passat, abans de la pluja de premis, que em va agradar força tot i que viu totalment al marge del llibre. N'agafa l'essència i els personatges...To be continued...

pedra

2011-03-20T00:17:00.004+01:00

El 1985 es va publicar Pedra de tartera. Aquell mateix any Maria Barbal, la seva autora, va ser la meva professora de català a l'institut. Una professora excel.lent i molt dolça. Recordo haver llegit amb molta emoció aquella obra. I ara, 25 anys després, em vaig emocionar amb la representació de Pedra de tartera al Teatre Nacional. Un muntatge esplèndid, amb una Àurea Márquez brillant, fent de Conxa-la Colometa del Pallars-(no recordava tantes similituds amb La plaça del Diamant!), així com la resta de personatges. Meravellosa la direcció de Lurdes Barba, i tanta emoció, vaig tenir un nus a la gola, sentia l'emoció flotant a la sala...Em va agradar moltíssim sentir els actors parlant en el català del Pallars. Ningú s'hauria de perdre Pedra de tartera!

chico & rita

2011-03-09T19:21:00.003+01:00

Chico & Rita és una delícia, una festa visual, un plaer estètic. Una història d'amor plena de llum i color. Una història lleugera però feta amb uns dibuixos de gran qualitat que et captiven des de la primera seqüència. Una pel.lícula sensualíssima.

M'ha encantat l'obra de Fernando Trueba i Javier Mariscal. La música de Bebo Valdés, l'explosió de colors de La Havana (una de les ciutats de la meva vida, em va entusiasmar!), el color quasi monocromàtic de Nova York (per cert, jo només he vist NY d'hivern i confirmo aquesta sensació), la fusió del jazz amb la música cubana...Aplaudiments sincers al final.

british

2011-03-01T23:53:00.003+01:00

Girl Jiving. Roger Mayne, 1957.

Let us face the future va ser l'eslògan del Partit Laborista a les eleccions generals de 1945 al Regne Unit. És també el títol de la magnífica exposició sobre art britànic entre 1945-1968 que s'ha fet a la Fundació Miró. Fantàstica. Vaig gaudir moltíssim. Art d'un període amb una efervescència brutal. Començo amb aquesta fotografia de Roger Mayne que em va encantar, feta a Southam Street, al barri londinenc de West Kensington, un carrer habitat per gent de classe treballadora i que Mayne va saber captar-ne l'animació. Mayne va frequentar els artistes "abstractes" que van tenir relació amb el poblet de Cornualla, St. Ives (un Cadaqués britànic) que té una llarga història com a centre d'artistes, atrets per la seva llum i tranquil.litat, i la seva natura. (Vull anar-hi!).

Two sleepers. Henry Moore, 1941.

Al cap de molt poc d'haver-se declarat la guerra, el Govern britànic va acordar la creació del War Artists' Advisory Commitee. La seva finalitat era fer pujar la moral, promocionar l'art britànic a l'estranger, i evitar que desaparegués tota una generació d'artistes. Quan Henry Moore va ser convidat a participar en el programa, primer va declinar la invitació, però va canviar de parer quan va veure's atrapat en un atac aeri i va haver de refugiar-se en una estació de metro londinenca. Va començar a omplir una llibreta amb dibuixos. Preciosos, impactants. Van obtenir un èxit immediat.

Self-portrait. Francis Bacon, 1969.

I Bacon, un dels testimonis artístics més impactants del món de la postguerra. Bacon, que mostra la seva cara més ferotge i que es movia en els bars i restaurants del Soho. Impulsiu, brillant.

Em declaro fan absoluta de Bacon.

Girl with Roses. Lucien Freud, 1947-1948.

Forma part d'una sèrie de pintures de Kitty Garman, la primera dona de Freud, executades al llarg de cinc anys. Els ulls oberts, la mirada nerviosa de la model, que prem amb força la tija d'una rosa, atorguen al retrat una intensitat inquietant, el torbament de Freud...

Man in a Museum. David Hockney, 1962.

I Hockney, que en aquells moments vivia l'apogeu d'un gran èxit. Darrere d'aquesta pintura hi ha la història que va tenir lloc durant la visita de l'artista a un museu de Berlín amb un amic. Havent-lo perdut de vista per uns moments, Hockney va localitzar el seu company i el va veure mirant alguna cosa a la paret, el va veure de perfil. Al seu costat, hi havia una talla en fusta, també de perfil, d'una dona asseguda, en un estil estilitzat (sembla que era egípcia). Li va fer l'efecte que posaven com una parella, que anaven junts...

Només he fet quatre pinzellades d'una exposició que em va entusiasmar. Que em va alegrar el dia. I em va despertar unes ganes immenses de tornar a Londres.

patti again

2011-02-22T18:55:00.003+01:00

Així de maca estava ahir Patti Smith en el seu concert al Palau de la Música. Va ser tan, tan emotiu...Estàvem a segona fila i la teníem a tocar, em va semblar preciosa, molt més que en qualsevol fotografia i molt dolça, té aquest punt naïf tan nord-americà (em va recordar a professores que havia tingut a l'Institut Americà), però sobretot és l'antidiva, sorprèn per la seva calidesa, immediatesa, es va mostrar molt propera...explicant-nos les cançons, a qui les dedicava, em va emocionar la que va cantar per Maria Schneider, l'actriu de L'últim tango a París, pel.lícula que ja he explicat en altres ocasions que m'encanta, i la que havia escrit a la seva filla i que va dedicar a totes les daughters del món (vaig pensar en la meva!). I entre tanta delicadesa (una veu meravellosa) va emergir amb força la Patti punk, reivindicativa (unes reivindicacions molt hippies per cert, d'unió entre els pobles, de pau, del poder del poble, de la força dels nostres ancestres artistes, dels poetes-sempre Rimbaud i París en ella- i Bolaño a qui idolatra- per cert el fill de l'escriptor va pujar a escena a tocar la guitarra amb ella en un tema-). Plena de força als seus esplèndids 64 anys, ballant, cantant, reivindicant...un mite amb tota la potència de la paraula...apoteòsiques Because the night i Gloria, i en la meva ment, la seva lluita, la seva vida als inicis de la seva joventut, la seva constància, la seva vàlua...Patti Smith inspira amor.

arquitecte

2011-02-17T01:44:00.002+01:00

Tot i que són mals temps per l'arquitectura Pere Arquillué està fantàstic fent d'arquitecte! Em va agradar moltíssim l'obra de David Greig dirigida per Julio Manrique que es representava al Lliure. Una tragèdia urbana, una visió desoladora sobre el fracàs, professional, personal, íntim....

quadern

2011-02-12T02:24:00.003+01:00

Dissabte passat vaig anar al teatre Romea a veure El quadern gris. Em va agradar molt. Havia llegit el dietari de Josep Pla fa molts anys, quan estudiava COU, i tenia molta curiositat per veure com podien representar un llibre esplèndid. Teatre de la paraula, és la resposta de Joan Ollé.

Ens situa en un pati de Palafrugell primer i una pensió de Barcelona després. I en ells passa la vida de l'estudiant Pla. Un món que em fa pensar en el món dels meus avis que ja no existeix.

mariscal

2011-02-06T20:33:00.002+01:00

Fa molts anys, a finals dels vuitanta, vaig veure escrit en un mur de Barcelona "Mariscal gos!". Em va sorprendre moltíssim perquè a mi m'encantava en Cobi, la mascota escollida pels Jocs Olímpics de 1992, però no era una opinió gaire compartida en aquells moments. Vaig recordar aquesta anècdota fa unes setmanes quan vaig anar a veure l'exposició sobre Mariscal a la Pedrera. Els colors, la Mediterrània, les lletres, la felicitat... tot el que forma part del segell Mariscal m'agrada. I cada estiu quan el veig per Formentera penso a com l'envejo, a com m'agradaria fer la seva feina, tenir el talent de crear un món positiu. M'hauré de conformar amb Chico & Rita, la seva pel.lícula amb Fernando Trueba, que tinc moltes ganes de veure!

celebració

2011-02-01T01:25:00.002+01:00

Quina decepció aquesta Celebració del Lliure!. Tot i ser un text de Harold Pinter m'ha semblat molt fluix, buit...La celebració d'aquests cretins (és una denúncia de la nostra societat) no m'ha dit res. Això sí, al meu voltant el públic reia i he sentit bravos, però a mi m'ha deixat completament indiferent. Les actuacions són bones, especialment la Clara Segura (quina gran actriu!), l'escenografia és impactant, l'ascensor del restaurant de luxe que puja i baixa, la música que ens acompanya, però tot i la direcció de Lluís Pasqual i tot i un text d'un premi Nobel, no m'ha agradat, una buidor absoluta.

maiolino

2011-01-28T01:33:00.002+01:00

Entrevidas, 1981. Anna Maria Maiolino.

Anna Maria Maiolino a la Fundació Tàpies, la meva primera exposició del 2011. Un treball complex, poesia, xilografia, fotografia, pel.lícula, acció, escultura, instal.lació...Una artista apassionada, nascuda a Itàlia i instal.lada a Brasil (fa més de 50 anys!),que va renovar l'art brasiler reconnectant l'art i la vida. Intensa! M'encanta aquest poema (fragment):

...les meves mans treballen

renten

netegen

cuinen

pasten pa

modelo argila

i amb els meus ulls llegeixo filosofia

m'agrada la poesia

espantada estic amb la tecnologia

la política

el domini de la intolerància

el lucre m'espanta

al final, per què tanta pressa?

i tu, company,

per què poses tant d'èmfasi en les diferències?

perquè jo estic en tu

i tu ets jo.

pina again

2011-01-23T23:56:00.003+01:00

Divendres vaig anar al Mercat de les flors per veure Kontakthof, una peça de Pina Bausch estrenada el 1978 i que el 2008 la gran coreògrafa va estrenar de nou en una versió per adolescents. Una meravella. "26 joves expliquen històries d'apropaments i d'afectes, de ferides i rebutjos". Els seus personatges ballen, però també parlen, canten, una mescla de dansa i teatre que en els primers anys 70 va desconcertar. 30 anys després segueix emocionant.

"Kontaktof és un lloc de trobada

per buscar contactes.

Mostra't tu mateix, rebutja.

Amb por. Amb desitjos.

Decepcions. Desesperacions.

Primeres experiències. Primers intents."

(Pina Bausch).

banksy

2011-01-20T02:01:00.002+01:00

Abans d'acabar el 2010 vem anar a veure Exit through the gift shop el "fals" documental de Banksy, l'enigmàtic artista de street art-graffiter-de moda. Ens va encantar. És una obra mestra.

Plena de sentit de l'humor, d'interrogants, i molt, molt estimulant!

aniversaris

2010-12-31T21:00:00.005+01:00

Vull acabar l'any amb el meu petit homenatge a Miguel Hernández i a John Lennon que aquest 2010 es celebrava el centenari i el 70è aniversari respectivament.

Miguel Hernández, que al meu parer estudiem massa poc, va ser un grandíssim poeta. Fa poc a La 2 de tve vaig veure un extraordinari documental-en dues parts- sobre la seva vida i obra a un programa que es diu Imprescindibles. Em va commoure molt. La seva lluita per sortir de la pobresa, per poder ser considerat poeta...

Llegó con tres heridas
la del amor,
la de la muerte,
la de la vida...

En Serrat la va musicar i cantar, però ens agrada més la versió de la Joan Báez que sempre em fa pensar en el Sergi que s'emociona quan la sent.

John Lennon...ja han passat 30 anys des de la seva mort que recordo perfectament tot i ser encara una nena en aquells moments. A casa som fans acèrrims dels Beatles, que ens dónen per molts temes de conversa i vàries discussions, i tot i el seu gran egocentrisme en Lennon va ser molt més que un gran músic, va saber implicar-se en moviments civils, expressar les seves opinions sense por a no agradar, va fugir dels convencionalismes. I sempre que escolto la seva Woman, una cançó que em sembla atemporal, sempre meravellosa, m'emociono.

Woman i can hardly express,

my mixed emotion at my thoughtlessness..

Bon any nou!

degas

2010-12-30T00:54:00.002+01:00

La coiffure. Edgar Degas, 1896.

Fa temps que vull escriure sobre l'exposició Picasso davant Degas que hi ha actualment al Museu Picasso. Principalment perquè és una gran exposició. "És el primer estudi a fons sobre la fascinació que Picasso va sentir tota la vida per l'art i la personalitat de Degas, i de les profundes afinitats existents entre les seves obres polifacètiques."

Retrobo aquest quadre que ja havia pogut veure a la National Gallery de Londres i que sempre m'ha captivat. Aquest vermell sensualíssim...

Nu pentinant-se. Pablo Picasso, 1952.

I aquí una versió del tema dels pentinats en Picasso, i en blau. A aquestes alçades del segle XX Picasso encara sabia treure partit dels temes tòpics des de l'antiguitat, com una dona que es renta els cabells. En les seves imatges de dones rentant-se o pentinant-se, Degas hi serà sempre un punt de referència.

L'Absinthe. Edgar Degas, 1875-1876.

Quan estudiava a la facultat, amb una amiga somniàvem que de grans obriríem un bar que es diria L'Absenta...Aquest quadre va escandalitzar la societat de l'època. Uns indolents bevedors diürns a París.

Retrat de Sebastià Junyer i Vidal. Pablo Picasso, 1903.

En canvi els bevedors de Picasso es troben a Barcelona en un ambient nocturn. Ens miren fixament, no com els models de Degas amb la mirada absorta. Més agressiu, més punyent. Picasso va reformular la composició de Degas.

Jove ballarina de catorze anys. Edgar Degas,1879-1881.

I no podia faltar la ballerina. Emociona al veure-la. Va provocar moltíssimes reaccions al seu moment, pel seu naturalisme, per una realitat colpidora..."una flor de les clavegueres" van titllar-la els seus detractors. Sempre m'ha fet gràcia la devoció de Degas per la quarta posició de ballet!

agost

2010-12-25T23:26:00.002+01:00

Immensa Anna Lizaran a Agost, l'obra de Tracy Letts que va guanyar el Pulitzer de 2008, una obra càustica, dura, tot i ser una comèdia-a estones, divertidíssima-. I ella, una Violet Weston cruel, passadíssima de voltes, exageradíssima, però alhora immensa. Poques vegades m'aixeco al aplaudir, i amb ella ho he fet. Sergi Belbel fa que una obra llarga, més de tres hores, ens resulti lleugera. Una escenografia brutal acompanya un grup d'artistes que brillen, dominen els personatges a la perfecció. I tot amb un regust de Tennessee Williams, de Faulkner...fins i tot el títol em va fer pensar en Llum d'agost.

Aquest desembre a més he anat a veure dues obres que també m'han agradat. Vida privada de Josep Maria de Sagarra i dirigida per Xavier Albertí, que em va semblar força digna i em va fer venir moltes ganes de llegir el llibre que oportunament m'ha caigut aquest Nadal, i Futuros difuntos de la companyia andalusa La Zaranda, molt interessant, impactant estèticament, un teatre de reflexió, amb uns bojos que deien grans veritats.

two

2010-12-20T01:32:00.002+01:00

Two lovers. Es va estrenar el passat mes de maig, però no l'he vista fins el desembre en una reposició al Maldà. Una de les millors pel.lícules de l'any. M'ha encantat. Una autèntica joia.

Emocionant Joaquin Phoenix...

doors

2010-12-14T01:01:00.002+01:00

Dissabte vem anar a veure When you're strange el documental de Tom DiCillo sobre The Doors.

Un viatge a través de la música, ple de poesia, sobre la banda americana. Ja fa quasi vint anys, quan érem estudiants, joves i apassionats, i ens acabàvem de conèixer, vem anar a veure The Doors d'Oliver Stone.

Recordo la impressió que em va fer Val Kilmer reencarnat en Jim Morrison. I el nostre viatge al cementiri del Père-Lachaise a París on, entre d'altres, vem buscar la seva tomba. Vaig pensar en els seus pobres companys de cementiri, guixats, ultratjats i empetitits, al costat del mite, mort en plena joventut i amb una bellesa insultant.

Doncs de tot, em quedo amb la darrera pel.lícula, amb imatges reals del grup, dels seus components, només material original. I amb la veu de Johnny Deep narrant-nos la història del grup mític. I amb una petita joia, escenes de HWY (Higway) la pel.lícula inèdita de Jim Morrison que va filmar el 1969 mentre era estudiant de cinema.

I una certesa personal: Jim Morrison tenia un gust excepcional per vestir-se, sempre l'he trobat elegantíssim.

castor

2010-12-01T01:18:00.004+01:00

Castor era el sobrenom de Simone de Beauvoir. Mentre preparava les oposicions amb Sartre,

Nizan i Herbaud, aquest últim va escriure al seu quadern BEAUVOIR= BEAVER. Vostè és un castor. Els castors van en grup i tenen esperit de superació.

He gaudit moltíssim amb el llibre d'Araceli Bruch Pla Em sento estafada. Una lectura de Simone de Beauvoir. A partir d'aquest he retornat als llibres de la Beauvoir i ella ha retornat amb força a la meva vida. Als vint anys em fascinava. Era el meu ideal de dona. Cap a la trentena me'n vaig allunyar, em vaig acostar més als seus crítics, a Camus, i ara en canvi, la sento més propera que mai. Com una inspiració, com una guia. Són les dones com ella les que em motiven. Una dona que va lluitar tota la vida contra els convencionalismes, apassionada fins a la fi.

I a sobre, guapíssima. Simone de Beauvoir demostra que la vellesa pot estar plena de bellesa. Elegant, ultra chic, amb molt bon gust. Per cert en el llibre he descobert que de l'època de la guerra "ve l'ús dels turbants per dissimular les mancances de perruqueria. Simone s'hi acostuma i els converteix en un complement característic del seu vestuari que sempre més usarà."

Espero que es quedi amb mi. I aquests dies que ha estat molt present en els meus pensaments, que m'ha ajudat a reconèixer el que no vull a la meva vida, m'he sentit més lleugera. La seva lluita segueix sent la meva lluita.

copie

2010-11-25T01:48:00.003+01:00

Fa unes setmanes vaig anar a veure Copie conforme d'Abbas Kiarostami. Em va agradar molt. La interpretació de Juliette Binoche ja val tota la pel.lícula, però a més em va semblar molt interessant. Kiarostami fa participar a l'espectador, no ens ho posa fàcil, hem de pensar, reflexionar, prendre decisions, posicionar-nos, interpretar la pel.lícula i avui en dia, cal ser valent per fer una pel.lícula així, doncs tot ho volem mastegat i senzill. M'ha agradat la història, l'estètica, la bellesa de la Toscana, dels intèrprets, de la vida. Sigui l'orginal o una còpia (tot i que la meva versió la tinc claríssima!).

caos

2010-11-11T23:57:00.001+01:00

Estic més caòtica que mai! Necessito centrar-me i posar ordre en la meva vida.

jill

2010-11-10T02:38:00.002+01:00

Divendres va morir Jill Clayburgh, protagonista meravellosa d'una de les pel.lícules de la meva vida, La luna de Bertolucci. Cada vegada que la miro em sorprèn la seva magnífica interpretació.

També va protagonitzar la inoblidable An unmarried woman. Una dona forta, independent, lliure i molt atractiva, va ser parella d'Al Pacino durant uns anys. No sóc parcial, perquè m'encanta, però no entenc la poca repercussió de la seva mort. Sempre em quedarà La Luna...

gata

2010-11-07T00:19:00.002+01:00

Fa una setmana vaig tornar al Lliure de Gràcia després de deu anys. Des de l'abril de 2000 amb L'hort dels cirerers. Emoció de tornar a una sala estimada. Emoció per la remodelació que ens encanta. I molta, molta emoció per la Gata sobre teulada de zinc calenta de Tennesse Williams dirigida per Àlex Rigola en un dels seus millors muntatges. Una escenografia preciosa, una plantació de cotó, per un text duríssim que em regira l'estómac, que em manté en alerta, que em fereix. I uns actors que m'emocionen, que em porten al límit. TEATRE amb majúscules.

pipilotti

2010-11-02T01:02:00.003+01:00

Pipilotti Rist a la Fundació Miró. Una de les experiències més fascinants de la meva vida. Enamorament total. Pipilotti, nom que adopta com a homenatge a Pipi Calzaslargas, Pipilotta para los niños soy...deia la cançó de l'altra heroïna de la meva infantesa.

Una de les millors exposicions, un viatge líric i visual per 10 obres que contemplem relaxats.

Asseguda per terra sobre coixins i moqueta o totalment estirada per veure les seves videoinstal.lacions en panells al sostre, suggerents, sensuals, són una finestra a un món estrany que ens embolcalla, ens bressola...em colpeix. Em sento extasiada.

Sip My ocean, 1996.

Aquesta peça parla del nostre desig profund i permanent d'entendre'ns totalment els uns amb els altres i del nostre desig gairebé impossible de ser sincrònics.

Rain Woman (I am called a plant), 1999

El tema de la comunió amb la natura. Rist contrasta la vida orgànica, representada pel cos nu i vulnerable caigut al terra sota la pluja, amb la domesticitat i esterilitat d'una cuina immensa sobre la qual es projecta el vídeo.

Lobe of the Lung, 2009

Les imatges d'aquesta instal.lació són un poema visual derivat de Pepperminta, primer llargmetratge de l'artista, que tracta de la nostra autocensura diària. Les contradiccions i les analogies en la vida humana i animal.

Ha estat una gran i meravellosa sorpresa en la meva vida!

barceló

2010-10-27T01:21:00.005+02:00

Moi. Anys 90, 2005.

Barcelona Barceló. Estiu Barceló. M'espero el mes de setembre per visitar amb més calma Barceló abans de Barceló (1973-1982) a l'Arts Santa Mònica i a l'octubre La solitude organisative (1983-2009) al CaixaForum. Dues exposicions brutals, independents i alhora complementàries. Em fascina l'obra de Barceló. Des de sempre i encara avui. El Barceló artista, pintor, escultor, gran creador i gran lector.

Moi és un autoretrat que va començar a pintar a Mali als anys 90. El va deixar en un racó, sense tocar-lo, durant una dècada. L'hivern de 2005 el va recuperar, el quadre havia envellit, començava a descomposar-se, les abelles havien fet un rusc a la boca pintada. La natura l'havia acabat. És una mostra de la fascinació que sent l'artista per la matèria orgànica, plena de sensualitat.

Puc navegar pel Níger a Barcelona. Barceló ens apropa a Mali. I la bellesa de les aquarel.les, de la llum d'Àfrica, quines ganes d'anar-hi!

Double portrait/Dues papaies,2005

Aquesta obra és impactant. Amb les protuberàncies d'una roca, l'artista va crear unes impressions profundes en un paper gruixut, humit. Al costat convex hi va pintar el seu amic Amon i al costat còncau l'interior d'una papaia tallada per la meitat.

La solitude organisative, 2008.

El retrat d'un goril.la amb posat seriós assegut en un racó, una mena d'autoretrat, un alter ego de Barceló. La solitud del creador. Un creador potent.

davalú

2010-10-18T19:27:00.003+02:00

Persecució nocturna a la perifèria de la ciutat. Miquel Barceló, 1981.

Davalú és el nom d'un dimoni armeni. Davalú o el dolor és un llibre de Rafael Argullol que vaig llegir el 2002 i que em va agradar molt. Davalú és com ell anomena el dolor físic. Aquests dies he pensat moltíssim en davalú, en el meu davalú particular, un vertigen agut que m'ha colpejat amb força i m'ha deixat totalment anorreada. Sense poder fer vida normal, ni llegir, ni mirar la tele, ni estar-me dreta, un mareig continu que m'ha obligat a estar-me dies ajaguda, enyorant la meva vida sense dolor, comprenent que la felicitat és la salut, fent mil propòsits de vida saludable que penso complir! Davalú ha martellejat sense parar el meu pobre cervell. M'he perdut espectacles programats, una festa d'aniversari infantil, avançar pàgines d'Inés y la alegría que m'està encantant, escoltar música, jugar, viure. Sort dels petonets acompanyats d'un "cura't mare" que fan que tot vagi millor.

keats

2010-10-04T01:09:00.005+02:00

Quan tenia divuit anys vaig anar al Cementiri dels anglesos de Roma, que és com denominen el cementiri protestant o dels no catòlics. Tot i que han passat molts anys recordo perfectament la tomba de John Keats que em va semblar preciosa. El seu nom no hi apareixia, només es referien a un "young english poet"maltractat per la crítica, i el seu epitafi que em va emocionar "here lies one whose name is writ in water", sembla ser que van ser unes paraules que va dir abans de morir.
Però Keats hauria d'emocionar-me de nou, molts anys després, veient la preciosa pel.lícula de Jane Campion, Bright Star, que ens explica la història d'amor entre Keats i Fanny Brawn durant els dos últims anys de vida del poeta. Una pel.lícula sòbria com la poesia de Keats, però alhora sensual i d'una bellesa fascinant. Que parla de poesia sense complexes. De fet, es reciten els poemes de Keats, es llegeixen fragments reals de les seves cartes a Fanny, tot perfectament integrat en l'acció.

I emociona... moltíssim. Eren joveníssims, s'estimaven malgrat tot, Keats no tenia res, va morir als 25 anys de tuberculosi, sense ni un cèntim, els seus pocs amics/admiradors li van pagar el viatge a Roma perquè necessitava un clima més càlid i on va acabar morint, lluny de la seva Bright star, la Fanny a qui va escriure aquest poema. John Keats va morir atacat per la crítica i sense cap reconeixement. Va acabar sent considerat, amb el temps, un dels més grans poetes romàntics.

dilluns

2010-09-15T19:34:00.006+02:00

Vaig néixer un dilluns. La meva filla també, com la Patti Smith i el Robert Mapplethorpe. Nascuts en dilluns és el primer capítol de Just kids-Éramos unos niños- l'autobiografia emocionant que he llegit aquest estiu , una declaració d'amor a la vida, un cant a l'amistat tan intens que m'ha enganxat completament. D'una sinceritat brutal, la reina del punk ens fascina amb el seu amor per la ciutat, NY, i per Mapplethorpe el gran fotògraf que va ser el seu company de vida, amic, amant, còmplice, protector, germà...

Ja vaig explicar en un altre post la meva admiració per la Patti Smith, poeta, cantant, dibuixant, ARTISTA...després de llegir el llibre em confesso completament enamorada d'aquesta dona.

Emoció intensa...tens la sensació que acabes coneixent-los i al final plores per la mort de Robert i t'emociona compartir haver nascut un dilluns com ells.

(...)Je ne parlerai pas, je ne penserai rien:

Mais l'amour infini me montera dans l'âme,

et j'irai loin, bien loin, comme un bohémien,

Par la Nature, heureux comme avec une femme.

Sensation,1870. Arthur Rimbaud.

Un petit regal per la Patti Smith que sent devoció per Rimbaud, un poeta que a mi també em fascina.

sublim

2010-09-09T20:16:00.002+02:00

Sublim adj. Que desperta una emoció pregona per la seva altíssima bellesa, immensa grandesa, per quelcom que ultrapassa la comprensió humana.

Aquesta és l'única paraula que trobo per definir Iphigenie auf Tauris que vaig veure dimarts al Liceu, l'òpera dansa que va dirigir i crear coreogràficament Pina Bausch el 1973 i totalment present espiritualment en els seus ballarins, els components de la Tanztheater Wuppertal.

Pina Bausch va situar els cantants en llotges, mentre que l'escenari era ocupat totalment per la dansa. Una meravella, plena de poesia, de màgia, de bellesa exultant, d'emoció vibrant...de pell de gallina. Vaig sortir pensant que la vida val la pena només per veure una cosa així.

capote

2010-09-06T20:17:00.002+02:00

Estiu Capote. A Palamós fan una ruta per commemorar el 50è aniversari de l'arribada de l'escriptor. Fem el passeig literari basat en les vivències quotidianes de Truman Capote. Durant tres temporades ell i el seu company Jack Dunphy van viure a Palamós entre 1960 i 1962. Aquí va escriure A sang freda. A la Costa Brava buscava espais tranquils, lluny de les festes de Manhattan on concentrar-se i seguir un horari de treball.

Els dies següents em vaig llegir L'home dels pijames de seda de Màrius Carol que tot i que la seva escriptura és excessiva, barroca i embafadora em va agradar la idea,i malgrat algunes errades que detecto com a néta de palamosins, els "cotilleos" literaris em van.

La ruta literària acabava a l'Hotel Trias-on va arribar Capote-amb un dry martini, que a aquelles hores-abans de sopar-i amb l'estómac buit em va cremar per dins. Em falta molta cultura alcohòlica!

petits plaers

2010-07-30T20:11:00.002+02:00

Un dels llibres que vull llegir aquest estiu és Petits plaers de Jane Bowles.Fa una setmana que estic de vacances i he anat pensant en els meus petits plaers d'estiu...com esmorzar davant del mar bevent un te mentre llegeixo El País, nedar al mar, sentint-lo, l'olor del Mediterrani, dels pins, de les savines, de les figueres, acompanyat del cant de les cigales, estirar-me tota molla al sol, sentint-lo dins meu mentre em carrega d'energia i de força per la resta de l'any, gaudir de la meva filla i de la meva parella, llegir tot el que la meva filla em deixi, anar en bicicleta contemplant la natura, els paisatges de l'Empordà i de Formentera, fer algunes sortides culturals, menjar peix, anar descalça, ser feliç...Bon estiu!

Per cert aquest Grec passat va ser un gran plaer, des de les propostes japoneses que vaig poder veure com Ki de Cesc Gelabert i Federic Amat, un gran plaer visual, a Nô de Mishima dirigida per Joan Ollé, que em va recordar molt la Dimensió desconeguda, passant per la Venus de Willendorf de Iago Pericot i especialment vull citar dos espectacles que em van entusiasmar: Delicades de les T de Teatre i Coses que dèiem avui de Neil La Bute i dirigida per Julio Manrique. Un plaer.

gainsbourg

2010-07-16T20:03:00.002+02:00

Per a mi aquesta és una de les parelles més glamouroses de la història! Vem anar a veure el biopic sobre Gainsbourg de qui som molt fans musicalment. Pel meu aniversari em van regalar el còmic que ha fet el mateix director del film, Joann Sfar. Retrata molt bé el mite amb virtuts i defectes. Els actors molt encertats, des d' Éric Elmosnino que clava al protagonista (és idèntic!) passant per Lucy Gordon, que per cert es va suïcidar abans d'estrenar la pel.lícula, fent de Jane Birkin a Laetitia Casta guapíssima fent de Bardot (que encara era més guapa!) i que sempre he llegit que va ser el gran amor de Gainsbourg, però jo sempre em quedaré amb la Birkin per qui tinc debilitat i a qui vam poder veure i admirar al Grec de 2003. Fa un temps que penso que m'agradaria moltíssim viure a París!

dies irae

2010-07-12T23:45:00.002+02:00

Marta Carrasco és la gran coreògrafa del país. Els seus muntatges em fascinen. Dies Irae; en el Rèquiem de Mozart m'ha semblat un dels millors espectacles de dansa que he vist mai. Valent, reinvindicatiu, ple de ràbia, d'ira, de bellesa. I la música de Mozart plena de potència. A més amb la sorpresa inesperada, a més del Rèquiem podem sentir Soave sia il vento, potser la meva peça (terzetto) preferida de Mozart. Dies Irae és una denúncia, un clam contra el maltractament de la dona per part de l'Església, que l'ha condemnada i anul.lada durant segles, m'ha colpit i emocionat profundament.

dylan

2010-07-04T01:09:00.002+02:00

El dia de Sant Joan vem anar al concert de Bob Dylan. Em va agradar molt i em va fer canviar d'opinió sobre ell. M'encanta la seva música, és un gran autor, poeta, músic...un artista magnífic i com molts pensava que era un egòlatra...em va semblar un artista generós, que s'entrega, que no té necessitat de saludar ni dir quatre tòpics sobre una ciutat i saludar en l'idioma local, cosa que a mi -sóc una asocial tímida- ja m'està molt bé. Ens va presentar la seva banda això sí,i donar les gràcies al final. Ens va regalar vells temes, entre ells, Just like a woman, Like a rolling stone, Blowin' in the wind...que em semblen meravellosos i tots ells interpretats de forma totalment reconeixible. Ell està en plena forma i el mite no em va desil.lusionar!

vincere

2010-06-29T00:25:00.002+02:00

La nit de la revetlla vem anar al cinema a veure una altra obra d'art, Vincere de Marco Bellocchio. Em va semblar magistral, en l'estètica, en les interpretacions, quina actriu més meravellosa és Giovanna Mezzogiorno, cada vegada m'agrada més, en l'ús de la ficció alternant-se amb imatges d'arxiu, en la colpidora història d'Ida Dalser, amant i mare d'un fill secret de Mussolini. Com vaig llegir en una crítica "una lliçó d'història i de cine".

odissea

2010-06-24T02:41:00.002+02:00

Diumenge vaig viure una altra nit màgica al Grec. Lluís Soler recitava/interpretava L'Odissea acompanyat pel músic Eduard Iniesta compositor d'una música moderna que em va sorprendre molt i donava molta força a l'espectacle. Tot i que la traducció de Carles Riba és difícil, Soler amb la seva veu meravellosa, la va fer lliscar molt suaument en nosaltres.

La conjunció d'astres era perfecte, teatre Grec, un text clàssic que és un valor segur, que va néixer per ser recitat i que és un plaer d'escoltar encara avui. Resultat: el públic dret aplaudint entusiasmat i Lluís Soler que ens regala una propina, l' Ítaca de Kavafis acompanyat de la guitarra amb sons mediterranis. Ideal per al Grec!

bellesa

2010-06-21T01:14:00.004+02:00

Aquest cap de setmana he vist al cinema dues pel.lícules meravelloses. Io sono l'amore de Luca Guadagnino, una autèntica festa pels sentits. Fascinant. Hem sortit entusiasmats. Un retrat dur,cruel sobre l'alta burgesia milanesa, sobre el dolor i sobre l'amor. Bellíssima en tots els detalls i

recordant a Visconti.

Villa Amalia de Benoît Jacquot també és d'una bellesa exultant. Lenta, pausada, però intensa. És la història d'una fugida, d'un trencament rotund amb el passat a la recerca d'una nova vida, d'aconseguir ser una nova persona. Isabelle Huppert és una actriu sublim.

Hem fet un intensiu de bellesa!

prometeu

2010-06-18T01:59:00.002+02:00

Un dels meus petits plaers estivals és anar a la inauguració del Grec. Aquest any s'ha estrenat amb Prometeu d'Èsquil amb algunes intervencions de Heiner Müller i dirigida per la Carme Portaceli. Llegint les crítiques posteriors he vist que no ha agradat gaire...discrepo! m'ha semblat una bona obra, no de les millors estrenes però tampoc de les pitjors, bastant densa i filosòfica, però frapant. La veritat és que últimament no entenc a la gent, volen una obra en català, dirigida per algú del país, i a més a més que sigui fàcil, amena i divertida. Doncs a mi m'ha agradat les quatre veritats que ens ha engaltat la Portaceli, potser no som dignes del foc que ens va donar Prometeu!

Fellini

2010-06-15T01:15:00.003+02:00

No vull demostrar res, el que vull és mostrar. Federico Fellini.

Diumenge al matí vaig anar al Caixafòrum a veure l'exposició sobre Fellini, el circ de les il.lusions. Com sempre últimament, al darrer dia. Boníssima. Em va sorprendre molt gratament.

A través de moltíssimes fotografies, revistes, fragments de les seves pel.lícules, dibuixos seus, es mostra l'univers del director de cinema, ple de sorpreses, les seves inspiracions-es basava moltíssim en fets reals-, passions, obsessions...Un món creatiu vibrant i una frase per a la posteritat :"La televisión es el espejo donde se refleja la derrota de todo nuestro sistema cultural."

murals

2010-06-06T01:27:00.003+02:00

Mural de la Coopérative Féminine de Djajibiné Gandega "Djida" (Mauritània).

Tarda a la Fundació Miró visitant l'exposició Murals, pràctiques murals contemporànies.

Molt interessant. Ens mostra una panoràmica de les pràctiques murals realitzades per artistes africans, europeus, mexicans o nord-americans que treballen directament sobre la paret. Cadascun amb un estil propi, algunes pintures més tradicionals com la del grup de dones de Mauritània que pinten amb les mans, un mural preciós!, o la del tailandès Sakarin Krue-On que m'ha encantat, altres interactives, murs vegetals...una exposició plena de creativitat!

medem

2010-05-31T00:33:00.003+02:00

No puc entendre les crítiques tan cruels contra Medem. És un director que m'agrada molt, em fascina, Caótica Ana inclosa. I Room in Rome m'ha semblat una petita meravella. Com una obra de teatre filmada. Una pel.lícula de sensacions, plena de bellesa, amb escenes sexuals molt intenses, però molt delicades, la vida, la mort, el misticisme que envolta a Medem però amb molta lleugeresa. D'acord, no calia fer-la durar tant, hagués sigut millor uns minuts més curta, però no comparteixo gens tot el que havia llegit sobre ella (Crítiques pèssimes). I em quedo amb Elena Anaya, l'ànima absoluta de la pel.lícula. Per cert la preciosa fotografia del cartell és de l'Ouka Leele! (Això sí, retocada doncs es van fer la foto en bikini, cosa que no entenc, doncs es passen la peli nues!)

En fi, seré una "abducida fan de Medem" com ens descriu en Boyero.

shakespeare

2010-05-21T01:35:00.003+02:00

Nit de reis al TNC. Lleugera, divertida- seguim rient 400 anys després!- i amb totes les característiques de Shakespeare, amors, enganys, il.lusions...que fan que sempre m'enganxi a les obres de l'autor (precursor dels "culebrons") i m'emocionin els seus sonets...Preciosa escenografia i em rendeixo al treball de la Sílvia Bel (m'encanta aquesta actriu).

Inici de l'obra, Si amb música es nodreix l'amor, toqueu! (If music be the food of love play on)

tàpies

2010-05-12T00:05:00.002+02:00

Prajna=Dhyana. Antoni Tàpies 1993.

Tàpies m'apassiona. És un dels meus pintors vius preferits. Sense dubtes. Fa unes quantes setmanes vaig anar a la seva Fundació, que acaba d'estrenar remodelació-xulíssima!-, per veure l'exposició Els llocs de l'art, atreta pel magnífic llibre amb el mateix títol que em van regalar el Nadal de 1999 i que fullejo sovint. Es mostrava l'esplèndida col.lecció d'art de Tàpies, quin bon gust que té, és increïble, des de l'art egipci antic fins a l'art modern, ple d'objectes rituals, força peces orientals exquisides, un Goya, Max Ernst...encara augmenta més la meva admiració per l'artista.

A més podem veure obres de Tàpies brutals. Els seus estudis sobre el cos m'impacten. Tàpies cerca de fer-nos sentir dolor, talls, ferides, pell de tela foradada...

Mirada i mà. Antoni Tàpies, 2003.

Mans, peus, ulls..."vaig començar pintant ulls,acabaré pintant ulls"...Pintures matèriques que ens fan sentir la matèria a través dels ulls.

Figura sobre fusta cremada. Antoni Tàpies, 1947.

Pintures antigues, actuals totes plenes de força, de vida, de màgia, de saviesa. Sempre més profund. És un gran, gran artista. Realment em fascina.

escriptors i gats

2010-05-05T01:34:00.002+02:00

Últimament he vist un parell de pel.lícules que m'han agradat molt. The Ghost Writer (El escritor) de Roman Polanski et transporta al món de Hitchcock en un thriller molt interessant. M'ha semblat una gran pel.li, amb un Ewan McGregor fascinant. Paper a l'alçada de Trainspotting, per a mi la seva millor interpretació, fins ara. Ah! i quins exteriors més magnífics!

Nadie sabe nada de gatos persas de Bahman Ghobadi reflecteix la vida a Teheran, precioses les imatges de la ciutat de les caravanes de cotxes...quin trànsit més bèstia! Plena de ritme, plena de música, un pèl trista i amb moltes reflexions...

dictadura

2010-04-25T23:35:00.003+02:00

M'encanta aquest cartell, el trobo encertadíssim. El toc Warhol, els personatges escollits que simbolitzen perfectament la dictadura, la transició i la democràcia. L'obra del Lliure ens va agradar força, tot i que penses que a una idea tan bona, que uns autors escriguin una obra breu, de 25 minuts, sobre l'any del seu naixement, no han sabut treure-li tot el rendiment que podia donar. Això sí, malgrat que potser l'última té el text més bo, jo em quedo amb la dictadura 2, per cert la més propera a l'any del meu naixement, tots asseguts per terra, sentint el concert de Raimon a la facultat d'Econòmiques de Madrid...molt emotiu! I jo l'hagués fet un pèl més radical, que tots els espectadors cantéssim La Internacional... Que lluny queda però haver nascut en anys de dictadura!

baldessari

2010-04-24T01:19:00.004+02:00

Cremation project, 1970

John Baldessari amb Pura bellesa al Macba. Un dels artistes més influents del nostre temps.

El 24 de juliol de 1970, Baldessari va cremar tota la seva obra anterior al 1966 que conservava ell, i en va guardar les cendres en una urna en forma de llibre com a testimoni dels fets. Un acte dràstic d'un artista que rebutjava la forma d'art que dominava en aquell moment.

Baldessari vivia a California on va tenir una gran llibertat, sense cap pressió externa. Fascinat per la idea que l'art es pogués ensenyar, fascinat pel llenguatge va anar eliminant les imatges de les seves teles, deixant només el text "provava d'utilitzar el llenguatge no com un element visual, sinó com una cosa per llegir. Una nota presa sobre una pintura podia substituir la pintura...L'únic senyal d'art que volia era la tela"...

L'ensenyament ha estat vital a la seva vida. Professor al reconegut California Institut of the Arts (Cal Arts) es va fotografiar en diferents obres, va realitzar vídeos amb els seus alumnes, experimentant amb el nou mitjà.

Kiss/Panic, 1984.

La proximitat amb Hollywood va repercutir molt en la seva obra, molt cinematogràfica.Comença a crear peces a gran escala usant la fotografia com a blocs de construcció per suggerir narratives.
El llenguatge segueix sent important a través de títols suggerents i significatius.

De la sèrie Noses and Ears, 2006-2007.

A través de les fragmentacions Baldessari explora l'expressió humana. Insisteix en les parts que identifiquen la sensibilitat visual. Aquestes parts s'aïllen mentre que d'altres detalls del cos s'ometen o s'acoloreixen. Un artista molt interessant amb una obra frapant.

marlango

2010-04-22T01:12:00.004+02:00

Tot i que el so no va ser gaire bo, el concert dels Marlango al Liceu va ser increïble. Brillant, vibrant, sense decaure en cap moment. Presentaven Life in the treehouse, que és un disc que m'encanta, últimament la meva banda sonora, ple de bones cançons. Optimisme, felicitat, ganes de sol, de viure la vida tal com ve, molta bellesa, començant per la Leonor Watling, preciosa amb el seu vestit vermell, la música, la seva veu, el Liceu...una nit molt especial...

diluvi

2010-04-17T02:20:00.003+02:00

Dijous al vespre, la Maria és de colònies, anem al Lliure a veure Après-moi, le déluge de Lluïsa Cunillé i dirigida per la Carlota Subirós. És una obra que es va programar amb gran èxit de crítica fa dos anys i que ens vam perdre. Aprofitem la nova oportunitat. És una obra molt dura però que m'entra molt endins. Un pols escènic entre dos actors increïbles, em quedo però amb la Vicky Peña en un dels seus millors papers. I dins la tristesa i la soledat que ens fan sentir, un poema de Rilke que cita la protagonista i que per sort la directora ens ha escrit en el programa:

En nits com aquesta pots trobar-te pels carrers

éssers del futur, pàl.lids i magres

rostres, que no et reconeixen

i que et passen de llarg en silenci.

Però si es posessin a parlar,

series algú ja mort fa molt de temps,

així com ets,

podrit fa molt de temps.

Però es queden en silenci com els morts,

Tot i que són els que han de venir.

Encara no comença el futur.

bomba

2010-04-15T19:35:00.003+02:00

Bomba Orsini.

Molt interessant el documental de Carles Balagué, La bomba del Liceu. Una reflexió sobre l'atemptat de 1893, l'anarquisme, el modernisme, les execucions públiques, la burgesia, fins a les reivindicacions antisistema, amb escriptors, crítics, professors, alumnes, periodistes...Molt lleuger, he après un munt de coses en 84 minuts.

ouka leele

2010-04-13T00:11:00.004+02:00

A working class heroine, 1985.

Em declaro fan absoluta de l'Ouka Leele. Tinc un feeling molt especial amb aquesta artista.

Vaig anar al Centre d'Art Tecla Sala a veure Inèdita, la primera gran exposició d'Ouka Leele a Catalunya, on s'exposava una selecció de la seva obra més íntima i essencial.

Fotografies en blanc i negre, com aquest autoretrat de 1985, fotografia digital, o fins i tot amb mòbil, tota l'exposició és un viatge al seu interior més profund.

Espiral de solidaridad, 2007.
"En la oscuridad está la luz, y en la luz la belleza", "Hay que creer para ver, no ver para creer"
són frases que ens deixa l'artista, una de les creadores de la movida i una dona plena de sensibilitat. Per cert, és mare d'una sola filla, Maria, com jo (sempre tendeixo a reafirmar-me en els artistes que admiro!) amb qui té una relació intensa.

El principito, 2007.

Les seves conegudes fotos pintades segueixen en plena actualitat. Un gran sentit escenogràfic i pictòric i la seva particularíssima visió de la humanitat. Una artista única, sorprenent, que adoro.

Això sí, estic indignadíssima. Per quin motiu aquí no s'ha estrenat el documental La mirada de Ouka Leele de Rafael Gordon, estrenat a Madrid el mes de desembre, nominat fins i tot als Goya i totalment oblidat a Barcelona?

electra

2010-04-06T23:49:00.002+02:00

Abans de marxar de vacances vem anar a veure l'Electra dirigida per l'Oriol Broggi al TNC. Ens va entusiasmar. Des de l'escenografia, em recordava moltíssim els jardins de la Fundació Maeght a Saint-Paul de Vence,passant per la guitarra que va sonant durant tota la funció, Bob Dylan inclòs, fins a les magnífiques interpretacions, l'Electra de la Clara Segura posa la pell de gallina, quina interpretació! Des de la proximitat veiem les seves llàgrimes, la seva suor, la seva passió, el seu turment...Realment meravellosa.

blau

2010-04-01T01:57:00.004+02:00

En la festa del 20è aniversari del seu casament.

Una de les exposicions que més m'ha agradat últimament, ha sigut D'un blau intens a la galeria Tatiana Kourochkina. En ella es mostra l'obra d'una parella emblemàtica en el món de l'art, Albert Ràfols-Casamada i Maria Girona. Pintors, creadors de l'escola Eina, cultes, artistes, companys de vida...

La pintura de la Maria Girona va quedar una mica a l'ombra, és el que passa si et cases amb un gran artista, tot i que la seva obra, figurativa, "una relectura del Noucentisme" que recorre a objectes quotidians, paisatges, flors, teteres..plenes d'intimisme és molt diferent de l'obra del seu marit.

Ràfols-Casamada és un dels grans. M'encanta. Pintor, poeta. La seva pintura té una lluminositat increïble. "La seva pintura callada i culta aspira a evocar les coses més que no pas a representar-les". Em sembla intuir a més, un gran amor entre ells dos. Una parella apassionant.

Jardí de Luxemburg, 1950.

L'aire i el sol
i aquella ratlla blanca al cel

Seiem en un banc
sota els arbres
la llum s'entrelliga a les branques

El globus d'un infant
aire amunt
ric de tot l'or de la tarda

El brollador al bell mig
eix blanc de les mirades

Passen noies rient
passa el vent

L'amor ens crida.

profeta

2010-03-29T02:10:00.003+02:00

Brutal. El padrino del segle XXI. Dura, trepidant i molt masculina. Penso a com som de diferents els homes i les dones.

patti

2010-03-26T01:36:00.003+01:00

Patti Smith i Robert Mapplethorpe, anys 70,NY.

Avui El País ha publicat aquesta foto amb un article sobre la Patti Smith. M'encanta aquesta dona i la foto m'ha agradat tant que he volgut penjar-la aquí.

Buscant-la he trobat aquesta altra del mateix dia. Quines ganes que arribi el mes de juny i surti publicat el seu llibre de memòries Just kids que edita Lumen "La historia de dos hermosos vagabundos en busca de sí mismos a través de los excesos, el hambre y el arte". Definitiu: sóc una mitòmana.

rambleros

2010-03-21T02:21:00.003+01:00

Divendres a la nit. Anem a la carpa instal.lada al capdavall de la Rambla en motiu de la celebració de Rambleros," un conjunt d'activitats de recuperació de la memòria d'una part del patrimoni social i cultural de la ciutat a l'entorn de la Rambla".

Anem a veure Rebels amb causa, un espectacle de Joan Oller sobre la Barcelona dels anys 70. Amb noms coneguts, com Montserrat Carulla,Victòria Pagès, la guitarra de Toti Soler, el Pavlosky...Flipem, som quatre gats! Mai he anat a un espectacle, que ens encanta per cert, amb tan poc públic. Fins i tot els actors fan alguna referència al tema. A mi m'incomoda una mica.

I és que al Sergi i a mi ens atrau molt la contracultura i l'ambient que es respirava en certa part de la nostra ciutat quan érem petits.Des de sempre. Però sembla ser que ja no interessa a gaire gent. A propòsit, som fans del Toti Soler,de la seva música, dels seus discs, poso una foto de quan era jove, als 70, perquè el trobo increïblement guapo, el meu ideal de bellesa masculí!

an education

2010-03-18T02:00:00.003+01:00

Un dels meus propòsits de cap d'any va ser anar més al cine. De moment ho intento. Avui he vist An education que m'ha encantat. A més he llegit que és una història personal, d'una periodista, Lynn Barber, de la seva joventut en el Londres de 1961, just abans dels Beatles i del swinging London que ja s'intueixen. Nick Hornby és l'autor del guió, i la protagonista una esplèndida Carey Mulligan. M'ho he passat súper bé, i tot i que jo sóc d'una generació totalment diferent, m'he vist reflectida en l'adolescent que admira els existencialistes i que viu fascinada per París, una ciutat que associo amb la felicitat, que vaig descobrir l'any del bicentenari de la Revolució francesa i que estimo amb passió. Tot té un aire de nouvelle vague, i reinvindico l'educació de les nostres experiències per sobre de tot.

garbo

2010-03-11T00:06:00.002+01:00

Boníssim el documental d'Edmon Roch sobre Juan Pujol García, àlies Garbo, un català que va exercir d'espia doble, enganyant als nazis al servei dels aliats. M'ha encantat, interessant, divertit, emocionant...Il.lustrat a més, de manera molt brillant, amb escenes de pel.lícules clàssiques cosa que el fa molt amè. Una excel.lent lliçó d'història.

neu 2

2010-03-08T23:42:00.002+01:00

Els fils d'estendre la roba i el pati del principal.

Les motos "okupes" de vorera que tant em fan enfadar.

Els meus pobres ciclàmens cada vegada més blancs.

neu

2010-03-08T23:25:00.004+01:00

Aquesta tarda, sola a casa i comença a nevar amb força. No havia vist nevar mai tant al centre de l'Eixample, on visc. Faig algunes fotos des dels balcons de casa.

Un taxi entre els arbres nevats.

M'ha fet molta gràcia veure les petjades sobre la neu cap als containers nous coberts de neu tot i que no es veu gaire.

El molinet nevat

Els fanals coberts de neu.