realistes a madrid

 Lavabo y espejo. Antonio López, 1967.

Malauradament, Davalú em va voler acompanyar al meu viatge artístic anual a Madrid. Davalú, el dolor, colpint-me i extenuant-me. Però el cel blavíssim d'un dia càlid que aquí encara no havia arribat, aquest maig estrany!, els arbres i les exposicions escollides em van permetre aguantar. 

Realistas de Madrid al Thyssen, motiu del viatge, va ser un fascinant recorregut per aquest grup d'artistes espanyols, el primer amb dones destacades!, un grup que es va conèixer a Madrid, van estudiar junts, van treballar i van exposar junts, i fins i tot van acabar casant-se entre ells. Són els grans protagonistes del Realisme de Madrid i Antonio López, de qui sóc fan, n'és l'exponent més important.

La seva meticulositat en aquest autoretrat invisible, no hi ha ningú reflectit en el mirall!, el detallisme dels objectes quotidians, en canvi, es reflecteixen perfectament.

 Jardín. Isabel Quintanilla, 1966.

El grup dels realistes va viatjar a Itàlia i els frescos de la Roma antiga van inspirar a Quintanilla. El mur vermellós sense cel, com un teló de fons d'uns arbres que dansen. 

El grup madrileny, a més, va viure sempre en casetes, no en pisos, en velles colònies del nord de la ciutat. Els patis i jardins van ser representats sovint, com la seva vegetació.

Lejanía. Andrew Wyeth, 1952.

I l'altra mostra del Thyssen va ser un autèntic coup de foudre en la meva vida. Wyeth:Andrew y Jamie en el estudio era la primera exposició que es dedicava a Espanya als dos famosos pintors nord-americans, pare i fill. Plantejada com una conversa entre tots dos, Andrew (1917-2009) i Jamie (1946).

Educats a casa, a Pensilvània, en plena natura, sensibles, delicats, brillants.

Aquí, Andrew va pintar el seu fill, captant tots els detalls amb la màxima nitidesa.

El roble. Andrew Wyeth, 1944.

Representants del Realisme americà, Andrew era fill d'un il.lustrador que el va introduir en el món del dibuix. Va viure una vida tranquil.la, va viatjar poc, sempre en la seva Natura, en la seva Pensilvània o a Maine. Els seus paisatges, els seus retrats, els seus arbres, em van entusiasmar.

A.W. trabajando en la serie Pis. Jamie Wyeth, 2007.

Jamie, el fill, volia ser pintor de retrats cuando decido pintar a alguien, no es por su fisonomía sino por lo que transmite, tienes que saberlo todo de tu modelo. Si no, te quedas en la piel.

Andrew volia ser recordat com el pare de l'artista Jamie Wyeth, i Jamie ha afirmat sempre, que és del seu pare de qui més ha après sobre art. A mi, m'han meravellat.

 Autoportrait II. Wifredo Lam, 1938.

I al Reina Sofía, la gran retrospectiva de Wifredo Lam, el pintor cubà, fill de pare xinès i mare amb arrels africanes, nascut el 1902. Format a la Academia de Bellas Artes de Madrid, on coneix Lorca, Valle Inclán, el món intel.lectual de la República. El 1938, després de la mort de la seva dona i el seu fill de tuberculosi, i amb el país en guerra, marxa a París.

 Influenciat com Picasso per l'escultura africana, pinta figures de rostres desdibuixats i la seva obra s'omple de màscares.Autor molt compromès, explorador, de la pintura al dibuix, del gravat a la ceràmica…Com el seu amic Aimé Césaire cerca pintar el drama de su país, la causa y el espíritu de los Negros. Conscient dels conflictes racials, va inventar un llenguatge propi, original, per defensar la dignitat de la vida i la llibertat. Molt interessant.

 Ruinas. Luis Quintanilla, 1943.

I vaig acabar amb l'altra gran exposició del Reina Sofía, Campo cerrado. Arte y poder en la posguerra española. 1939-1953.

Una exposició que revisa la postguerra i posa de manifest que els artistes van continuar creant. Des de les fotografies de l'exili de Robert Capa que obren la primera sala, a la resistència, els exilis, el retorn a l'academicisme, a l'ideal del camp. Molts artistes van marxar i ja no van retornar, però alguns es van quedar esperant la fi de la dictadura. Em va sorprendre aquesta etapa difícil, polititzada, militaritzada, els militars inauguraven exposicions!, i alhora tan lluitadora, compromesa, interessant.

 Cabeza de mujer negra. Maruja Mallo, 1946.

I el plaer de retrobar-me amb Maruja Mallo. I Campo cerrado, per la novel.la de Max Aub. I Saura, Millares, Tàpies, Guinovart, Miró, Dalí…Una exposició extensa, i llarga, com aquella trista postguerra, un camp que ara es comença a explorar.

Arbres al claustre del Reina Sofía. M.B., 2016.

I estirada en els bancs del claustre del Reina Sofía, intentant oblidar-me de Davalú, respirant els altíssims arbres que em deixaven refer-me a la seva ombra. El viatge de retorn va ser un infern. Però la vida, a vegades, és així.

almodóvar/hitchcock

              Fotografia de Nico Bustos.

 Setmana almodovariana. M´ha agradat molt Julieta, basada en tres contes d'Alice Munro del seu llibre Escapada. Almodóvar i Munro…m´havia d'agradar per força. Ara estic llegint el llibre de l'escriptora, que curiosament em vaig comprar després de veure La piel que habito del director manxec, perquè sortia en una escena. Però després va arribar Estimada vida, el Nobel…i em vaig llegir d'altres llibres seus. Potser Escapada esperava que hagués vist primer la versió, magnífica, que n'ha fet Almodóvar.

Un drama sec, com comenta ell mateix. M'ha sorprès la seva fidelitat al text, que ell ha portat al seu món. L'univers femení, constant en les seves pel.lícules, aquí impregnat de culpabilitat, de dolor, del destí bategant dins nostre, de l'abandonament. El gran dolor per la pèrdua. I sí, Julieta havia de dir-se Silencio, títol més adient, i de fet un dels tres contes de la Munro, però Martin Scorsese presentarà una pel.lícula anomenada Silence i per evitar confusions, aquesta ha quedat com Julieta, el nom de la protagonista desdoblada en Adriana Ugarte i Emma Suárez, esplèndides, contingudes i elegants.

M'ha semblat una pel.lícula amb un punt de Hitchcock, d'emocions pures.

Fotografia de Philippe Halsman, 1962.

I parlant de Hitchcock, flipant el documental sobre la conversa de cinema que va tenir amb Truffaut.

Hitchcock/Truffaut creat per Kent Jones i Serge Toubiana, que havia sigut director de la Cinemathèque Française.

El 1962, Truffaut va voler tenir una trobada amb Hitchcock per conversar durant uns dies sobre cinema. El director francès volia redimir al britànic, menyspreat per la crítica americana que el considerava un director comercial, i demostrar que Hitchcock era un grandíssim creador. D'aquesta conversa en va sortir un llibre mític. I aquest documental il.lustra magníficament l'entrevista, i ens endinsa en la poesia, l'eròtica, la morbositat, l'obsessió pel control del gran Hitchcock. I amb el plaer de sentir les seves veus. 

També ha sigut la setmana enganxada a El mundo de la tarántula, les memòries de Pablo Carbonell. M'ha creat addicció. Un llibre brillant, ben escrit, emotiu, des de la seva infantesa a Cádiz, a Huelva, pul.lulant amb els àcrates, actuant als carrers, estimant el teatre, la faràndula, passant pels efervescents anys 80, amb els Toreros Muertos, la movida, l'èxit, les drogues…una persona molt fidel als seus principis, a la seva creació artística.

I m'ha entusiasmat Manifiesto incierto de Frédéric Pajak. Una meravella, un assaig gràfic com vaig llegir, d'una gran bellesa. La vida de Walter Benjamin, aquí en els seus darrers dies feliços, passats a Eivissa, mentre a Alemanya, Hitler arriba al poder, i els llibres de Benjamin són cremats a les places. M'ha commogut, fascinat, interessat…espero, amb ànsia, la publicació dels altres tres llibres que conformen aquest esplèndid manifest.

I un altre documental, Mañana de Cyril Dion i Mélanie Laurent, premi César. Molt amè, de temàtica ecològica, és una road movie, un viatge que cerca solucions als problemes que pateix el nostre planeta. Especificats en un cicle, agricultura-energia-economia-democràcia-educació. M'ha agradat aquesta recerca de solucions positives, globalitzades, necessàries. Aquestes ganes de construir un món millor, malgrat els resultats publicats a la revista Nature sobre l'esgotament dels recursos, El film parla de solucions alternatives, és vitalista i esperançador. I molt cool.

I tots tres vem anar a veure la nova versió de El libro de la selva, pel.lícula de culte a casa nostra. Inspirada en el clàssic animat de Disney, però aquesta feta amb imatges reals i altres generades per ordinador. Una petita obra d'art visual. Imatges bellíssimes, impactants, d'un realisme espectacular. La història, tan poderosa com sempre, el viatge d'autodescobriment de Mowgli, l'aventura de la vida, la supervivència, la convivència, la infància identificada en la selva…Preciosa.

janis & splash

 Janis Joplin, fotografia de Jim Marshall, 1967.

Ho sé, havia dit que escriuria sobre teatre, però després d'una pausa llarga, la mandra em pot massa sovint!, he decidit que escriuré les meves impressions setmanalment, què m'ha fet pensar, sentir, vibrar, els darrers dies. Escriure els dilluns o dimarts sobre la setmana anterior i quan calgui, les ocasions especials. La Janis Joplin va omplir la meva setmana de música i un pèl de tristor. Tinc predilecció per aquesta dona, que hauria pogut ser la meva mare, de fet només vem compartir planeta un anyet, però sempre m'ha inspirat molta tendresa i molta admiració. Vaig poder veure, finalment!, el documental d'Amy J. Berg, Janis, on com sempre que es parla d'ella es ressalta el seu complex físic. És un misteri que em segueix colpint, una dona independent, vital, intel.ligent, amb una veu magnífica, una gran cantant, i sempre ens vénen amb la història del seu físic! Janis que poc i que malamament et van estimar,  quina pena de tios que et vas trobar per la vida.

 Janis Joplin, fotografia de David Gahr, 1970.

La fragilitat, la sensibilitat de la Janis Joplin, una dona que se'ns mostra propera, càlida, honesta, van arrelar en el seus sentiments d'inferioritat física. Però, en realitat era una dona maca, molt semblant a la Debra Winger, m'hi va recordar moltíssim, en moltes imatges d'aquest documental replet de moments hipnòtics, els seus concerts, entrevistes, testimonis familiars, els seus germans, el seu món obtús i repressiu de Texas d'on va fugir cap a una California més lliure, com ella. Em va fer pensar en Amy, el documental d'Asif Kapadia que vaig veure l'estiu passat, un documental més creatiu i elaborat, però jo em quedo amb la Janis Joplin, pionera, i descomunalment més autèntica que l'Amy Winehouse.

Escolto el seu disc pòstum Pearl, que va vendre moltíssim, va tenir mala sort fins i tot en això!, un disc extraordinari on batega tota la dolçor agressiva, la solitud que la va acabar enfonsant i aquesta veu estripada, personalíssima, magnètica i calidíssima que ens acompanyarà sempre. Immortal Janis.

 A bigger splash, David Hockney, 1967.

El pintor pop britànic, David Hockney va fer aquesta obra A bigger splash, on representava el moment exacte en què un cos, que no veiem, s'ha submergit en una piscina, creant un esquitx que trenca la quietud de l'aigua i del moment. A bigger splash és el títol original, aquí Cegados por el sol, de la darrera pel.lícula de Luca Guadagnino, que ja em va captivar amb Io sono l'amore. Amb aquest splash m'ha meravellat, pel.lícula que ja afegeixo a les de la meva vida…I és que una illa del Mediterrani, preciosa, inquietant, brutal Pantelleria!, Rolling Stones, un Mehari, la Swinton vestida de Dior, una casa preciosa, uns personatges excèntrics, divertits, artistes, tanta bellesa…a mi em fascina! Però a més, és una gran pel.lícula, remake molt lliure de La piscina de Jacques Deray.

I Tilda Swinton, actriu preferida que adoro, magnètica, impressionant rock star muda, en un thriller de pulsions, desigs, gelosies, passions…totes les complexitats de les relacions humanes. I amb Ralph Fiennes, altre ídol, pletòric, passat de voltes, tan diferent als seus altres personatges, però tan autèntic. I Guadagnino ens fa picades d'ullet a Bertolucci, qui no recorda la seva preciosa Stealing beauty homenatjada en la pel.lícula, o la meravellosa Viaggio in Italia (aquí Te querré siempre) de Rossellini.

Un splash intens, perturbador, que m'ha atrapat completament. Fascinant.

Karl Ove Knausgard, fotografia de Christian Als.

I ha sigut també una setmana Knausgard. Vaig llegir que ara al maig sortirà publicat el quart volum de la seva personalíssima obra, La meva lluita, i com que encara em faltava llegir el tercer volum, m'ha acompanyat durant la setmana. Els seus records en l'illa de la seva infantesa, per a mi, el millor dels tres que porto llegits. La veritat és que cada llibre seu m'agrada més que el precedent, i aquest tercer és el que més m'ha captivat. M'agrada aquest autor i gaudeixo amb la seva escriptura, malgrat que a vegades sento jo el pudor que ell no sent, em remou aquest obrir-se en canal.

Per cert, aquests dies estic llegint sobre Walter Benjamin i m'ha sorprès descobrir que quan tenia 20 anys va escriure una novel.la La mort del pare, casualitat?