bourgeois

Louise Bourgeois. Annie Leibovitz, 1997.

Quan vaig saber que Louise Bourgeois era l'artista plàstica convidada al Palau de la Música Catalana em vaig alegrar molt. M'entusiasma la Bourgeois. És una de les meves artistes preferides i per tant vaig córrer cap al Palau, replet de turistes, per veure La sage femme, una part de la col.lecció de Maria Fluxà, mallorquina, col.leccionista i amiga de Louise.

Spiral woman. Louise Bourgeois, 2003.

Una exposición petita, íntima, pero on són presents les fòbies, fílies i obsessions que van marcar la vida de l'artista. Una obra profundament autobiogràfica amb el cos femení com a gran protagonista.

En el meu art, habito un món de la meva pròpia creació, prenc decisions. Tinc el poder. En el món real, no desitjo poder. Louise Bourgeois.

Em va encantar aquesta breu i exquisida exposició. A més el dia abans vaig llegir un llibret que corria per casa Vida de Louise Bourgeois de Luís Armengol que em va fer recordar l'univers propi de l'artista,  la seva infància que va marcar poderosament la seva obra.

Femme Maison. Louise Bourgeois, 1947.

La casa com a escenari d'opressió i confinament però també de protecció. Cos i arquitectura.

L'esperit combatiu i feminista de Bourgeois, artista versàtil i molt lliure que no es sometrà a cap ideologia.

Em fascina el seu món simbòlic, íntim que connecta amb els sentiments.

 Ocells i llops de Josep Maria de Segarra al TNC, dirigida per Lourdes Barba. Exquisida també Carme Conesa protagonitzant l'obra de Segarra que em va sorprendre molt gratament. Quina temporada del TNC! El canvi de direcció ha sigut molt positiu perquè portem un curs esplèndid, Terra de ningú, La rosa tatuada, Fum, Doña Rosita la soltera, Ocells i llops…Un món que s'enfonsa, el de la dona mimada, nina, que viu de cara a la galeria, estimant els seus ocells, en un món fals, en una època fosca, grisa, trista, asfixiant on les persones es poden convertir en llops. I on un Segarra valent ens parlava ja d'avortament, homosexualitat, hipocresia…va escriure l'obra entre 1947 i 1948. Molt recomanable.

I dissabte a la nit vem anar a veure Pablo Carbonell amb Canciones de cerca. Una dosi d'alegria, vaig riure moltíssim, de bona música, amb unes lletres al.lucinants, un poeta gamberro, però amb un gran domini de la paraula per explicar les seves històries cantant. I em van flipar les seves versions de Another brick in the wall i Ne me quitte pas. Feia temps que no plorava de riure, i en aquests temps, foscos, grisos, individualistes i absurds em feia molta falta!

lorca

 Lorca, Margarida Xirgú i Josep Maria de Segarra a l'estrena de Doña Rosita la soltera, 1935.

Setmana Lorca, setmana fascinant. M'agrada moltíssim Lorca, la generación del 27 i els anys fascinants de la IIa República. Vaig començar la setmana anant a la conferència de la Sala Tallers del TNC d'Antonina Rodrigo, experta en el poeta, granadina també com ell, quin plaer sentir l'accent andalús!, una dona esplèndida que ens va explicar la relació de Lorca amb Catalunya, a través de Dalí i sobretot de la Xirgú. I ens va parlar del món lorquià, apassionant, intens, premonitori…Una conferència emocionant. 

 I el divendres, Doña Rosita la soltera al TNC, dirigida per Joan Ollé. Em va meravellar. M'agrada el món poètic d'Ollé i els seus muntatges, però crec que aquest és el millor que ha fet. Les interpretacions són magnífiques, Nora Navas, Carme Elias i especialment Mercè Arànega que acaba brillant intensament per sobre de tota la resta, i és que els papers d'ama, criada…de Lorca solen ser esplèndids. El seu homenatge a les treballadores. L'escenografia preciosa com la música de Paco Ibáñez, provocant mil sensacions i emocions. Com aquesta escena final, la foto és de la web del TNC, un instant d'una bellesa commovedora. Una obra palpitant, malgrat els anys passats, els canvis en el món femení però la psicologia segueix vigent.

I vaig anar al Verdi a veure Las maestras de la República de Pilar Pérez Solano, guanyadora del Goya a millor documental. De nou el món de Lorca, de les il.lusions dels anys 30. L'educació pública, el gran compromís de la República, que portaria la cultura i l'escola a tot el país per construir una societat més justa, més lliure, més igualitària. Les mestres van participar, es van comprometre en el nou projecte. Noves pedagogies, la coeducació, l'ecola activa i participativa. Avui en dia sembla impossible, però la República espanyola era capdavantera en educació! Després vindrien els afusellaments de mestres, la terrible depuració que van viure i la barbàrie que es va instal.lar al país i les conseqüències que en seguim patint. Lorca simbolitza aquest període, la República, l'aire nou i lliure que es va poder respirar, el compromís amb la societat. Sé que tornarà algun dia, espero veure-la.

raval

 Vaig passar tot el cap de setmana passat al Raval, un barri que m'encanta, el barri de les meves nits de joventut, la part de Barcelona, amb Ciutat vella-Born inclòs-i el centre de l'Eixample, que trobo més maca estèticament. 

 Vaig aprofitar la nostra volta amb bicicleta per anar a veure la reproducció del mural de Keih Haring, reproduïda a partir d'un calc de l'obra original, i que ara es troba al costat del MACBA. Vaig sentir molta emoció, un retorn al passat, perquè jo, a finals de 1989 o inicis de 1990, no recordo el dia exacte, vaig poder veure l'obra original.

 No he aconseguit trobar l'autor/a de la fotografia.

En un Raval en plena transformació, la ciutat es preparava pels jocs olímpics, Keith Haring, ja malalt, va pintar el seu mural a la plaça Salvador Seguí, que recordo devastada, marginal, plena de xeringues…

Vaig tenir la immensa sort de tenir una professora d'Últimes tendències que ens va parlar de l'artista i ens va fer anar a veure l'obra. No entenc perquè no es va poder conservar, però els plans urbanístics que van canviar totalment la plaça, avui en dia hi ha la Filmoteca, ho van impedir. 

Recordo però que em va agradar moltíssim el seu crit contra la sida.

I al Raval també vaig veure a la Biblioteca de Catalunya, un espai que em fascina, Translations de Brian Friel i dirigida per Ferran Utzet. Em va encantar. Una joia teatral, per la Biblioteca que li escau meravellosament, per les interpretacions, pel text, molt emotiu, la destrucció del gaèlic, d'un món rural amb ànsies de cultura, del que vindrà després…per la música, per la bellesa en si mateixa.

 I m'ho vaig passar molt bé a la manifestació del 8 de març que ens va fer baixar per la Rambla, límit del Raval i en acabar vaig córrer al Romea, al carrer Hospital, a veure Dones com jo amb les T de Teatre. Una obra escrita i dirigida per Pau Miró que també em va agradar molt. Malgrat la desil.lusió d'aquestes dones, perdedores, fracassades laboralment, soles, perdudes en aquesta societat. Un text brillant, àgil, ple d'humor malgrat el tema, escrit expressament per cada una de les actrius. M'agradaria que alguna vegada es canviessin els rols, però potser els porten tan interioritzats que per això funcionen tan bé.

hivern

Tenia una gran necessitat de Natura. Des de l'estiu que no ens havíem mogut de la ciutat. Aquests dies m'he retrobat amb la Bellesa, amb l'Hivern, amb la calma. Ens hem oxigenat caminant amb raquetes per uns boscos preciosos, plens de neu, molt silenciosos. 

La Cerdanya, els paisatges que curen, la sensació d'haver mudat de pell, com una serp, de curar-me finalment de tots els virus hivernals, vivint l'hivern autèntic.